Si esto es un objeto - Ramon Sarró Maluquer
(Una lectura de Vidas em jogo: Cestas de adivinhação e refugiados angolanos na Zâmbia, de Sónia Silva)

Qui vulgui comprendre algunes de les obsessions que hi ha, des de l'inici, darrera del que vam anomenar "Projecte Objecte", només ha de llegir aquest article.

A propòsit d'uns cabassos que serveixen d'estri d'adivinació a comunitats de refugiats de Zàmbia, se'ns presenta, amb tots els seus intringulis i matissos, tant la cosificació de la persona (com la dels camps de concentració nazis, com va explicar Primo Levi) com la humanització dels objectes. A partir d'aquests cabassos, i també de les molt pertinents referències a Blade Runner, Pinoccio, Hanna Arendt..., se'ns fa patent que és imprescindible el fluxe d'objecte a persona i de persona a objecte, és indubtable la necessitat d'objectes per constituir-nos en subjecte.

"La distinción entre cosas y personas no es tan fija como podría parecernos. Conocemos procesos de transformación de una categoría en otra. Pensemos, por ejemplo, en Pinocho, o en los ‘replicantes’ de Blade Runner, ejemplos de objetos manufacturados que se tornan persona (en el caso de Pinocho) o que nos invitan a reflexionar sobre los límites entre ‘objeto’ y ‘sujeto’ en que se enmarca la acción humana (en el caso de Blade Runner). Fijémonos que en el caso de Pinocho hay una intervención sobrenatural que perfecciona la transformación y que, en rigor, la sustrae a la acción humana: me refiero al hada que efectúa la transformación final de Pinocho de muñeco de madera en niño humano. En la creación de ‘replicantes’ en Blade Runner (que en muchos aspectos son más persona que las personas reales) no existe este agente sobrehumano, pero la ironía de los replicantes, que hace que el asesinato de su humano creador parezca más un deicidio que un crimen, nos obliga a reflexionar sobre la capacidad o incapacidad humana para producir seres sintientes."

Totalment recomanable - imprescindible!!

Elogi de l'escletxa - Josep Ma Casasús i Rodó

Text elaborat per al TAI 9 (Taller Artístic Interdisciplinari organitzat annualment per l'Escola d'Arts de Terrassa, el Conservatori Municipal de Terrassa i la seu terrassenca de l'Institut del Teatre). El publiquem aquí amb significatives modificacions i ampliacions, com per exemple "Epíleg". De fet, és construït a partir de textos publicats en anteriors En Espiral...

"Malauradament, som vulnerables. Cal protegir-nos, i ens repleguem. Fem murs. I acabem creien que la nostra identitat és dins d’un mur. Més alt i gruixut, més Jo creu ser el Jo. Però aleshores l’ànima no circula en nosaltres – s’estanca i esdevé estèril, infecunda. S’asseca. Hem estroncat el fluid que som d’arrel."

Les fotografies, de Joan Porredon, estan extretes de Quadern TAI 9, i mostren la creativitat de la fase de síntesi i formalització del Taller Artíitic Interdisciplinari.

D'un llibre de poemes, Tangència obscura d'un silenci, de Jordi Sala Franc, ens hem atrevit a presentar, no pas cap dels poemes, sinó el text que el mateix autor ha escrit a mena de pròleg: "Sobre l'obscura tangència de l'home" Les obsessions personals, intel·lectuals, morals i immorals, els excessos, les tensions esquinçadores de Jordi Sala Franc s'hi troben sintetitzats sota una forma també volgudament visceral ( usos forçats del lèxic, duresa sintàctica, expressions abruptes...)

Identitat, creativitat i joc El fons de la identitat personal és la creativitat, un inconscient creatiu i lúdic; així de clar ho diu Oliver Sacks. Hem extret i traduït uns fragments de la conferència inaugural del Centre for the Mind de Camberra (penjada a internet, en anglès a Science Show de l'1 d'octubre de 1998) Alguns aspectes biogràfics i del pensament d'Oliver Sacks són la base d'aquesta presentació de diapositives, en format sxi (Presentació d'Open Office.org) o bé en format ppt (Power Point).

La apertura de la escuela de la Misión - Ramon Sarró Maluquer

El pozo de Kamsar - Ramon Sarró Maluquer

Del bagul d'anècdotes de l'antropòleg Ramon Sarró, narrades com la millor ficció, i basades en les seves investigacions a Guinea-Conackry, hem aconseguit rescatar per a En Espiral - 2004 aquest parell de joies.

La primera, el conte de la inauguració d'una escola colonial.

"El padre Dubois se ha levantado hoy más temprano de lo habitual. A las cinco de la mañana ha concluído ya todas sus oraciones, ha desayunado, y anda de un lado a otro dando nerviosas órdenes al hermano Aquiles y a los tres muchachos de que dispone la joven estación apostolar del Sagrado Corazón de Jesús de Boké. "Pero hermano Aquiles, ¿aún no habéis limpiado el patio de la escuela? Venga, hay que desprenderse de toda esa basura antes de las siete de la mañana. ¿Y la puerta trasera?, válgame el cielo, si no la habéis puesto, ¿dónde está el carpintero? Ya sabes que el comandante nos ha prometido que los alumnos llegarán a las siete de la mañana, y puede que él mismo se digne a venir a inaugurar la escuela. Ah, Dios mio ¿Cuántos niños vas a enviarnos a esta obra para que aprendan a amarte, adorarte y servirte como hijos tuyos que son?"

La apertura de la escuela de la Misión (Episodio de la histoira de Boké)

La segona, un divertit, humorístic i seriós entrellat d'anècdotes i reflexions al voltant d'un pou, el pou de Kamsar, i de les creences, i de les sensacionals exageracions i de...

"Hay en Kamsar un pozo. Todo aquél que arroje una piedra en ese pozo morirá indefectiblemente. Narra el mito que en 1973, cuando se empezaron las obras de construcción de la ciudad minera de Kamsar, un bulldozer de los militares (en la Guinea de Sékou Touré todo lo hacían los militares) cubrió el pozo de arena y gravilla, desconociendo, sin duda, su poderoso "secreto". Luego tres camiones de militares tuvieron sendos accidentes en la ruta que va hacia Boké y hubo un montón de muertos. Fue tras el tercer accidente cuando se empezó a sospechar que había algo "misterioso" en esa triple sucesión fatal."

El pozo de Kamsar. (Relato acicalado de una sensacional teoria de la exageración)

La cambra: transformacions de l'espai d'interioritat - Josep Maria Casasús i Rodó

Novetat del 2004 és aquesta peculiar antologia temàtica. La idea directriu és el lligam ideològic que hi ha entre la "subjectivitat" (moderna i burgesa) i l'espai interior ( la cambra, l'habitació, la llar, els espais físics d'intimitat). Arrenca amb dos textos de Dante Alligheri, de La vida nova, i se centra especialment en autors del segle XX (Proust, Sartre, Beckett, Tournier, Benjamin, Kafka), tot passant per Descartes o Defoe.

L'antologia també inclou unes poques obres d'art plàstiques, en concret de Jan Veermer , Antoni Tàpies i Francis Bacon.

És una iniciativa inseparable del curs "Temes de la literatura universal" de l'UOC (segon semestre del curs 2003-2004), el consultor de la qual era Raffaelle Pinto. Sense l'incetiu del diàleg i la discussió amb els companys del curs, i també amb la professora Laura Borràs, mai no hauria tirat endavant l'antologia. Una font d'inspiració especial van estar les notes de Raffaelle Pinto a la seva edició crítica de La vida Nueva de Dante Alligheri. A tots ells els estem especialment agraïts - la publicació en línia de l'antologia els està especialment dedicada.

Una altra peça clau en l'entramat ideològic va estar The conscience of the eye de Richard Sennet (inclòs també en l'antologia), i molt evidentement, els clarividents textos de Walter Benjamin.