La tangència trenca l'espai pla i harmònic del cercle. Fractura i separa en dues parts contraposades, enfrontades davant del Tot escindit. La recta s’apropa al cercle recordant-nos el conflicte real: hi ha la plenitud i l'exuberància, però també el sincretisme i l’alienació. La tangència divideix en regions distintes l’espai que abans gaudia d’unicitat.
L’home és un ésser tangencial. Un ésser que té, com a estigma diferenciador, la capacitat d’incidir, tangencialment, en l'Absolut. I aquest incidir -dividint- és estructural, essencial i fonamentador. Perquè només un ésser dividit, antagònic, pot esdevenir tangència obscura, substanciant la dialèctica dels contraris, fent del conflicte el marc de la seva existència.
Però, què és aquesta tangència? En què consisteix? Com s’adquireix? El llibre del Gènesi -al capítol tercer- afirma que l’home fou expulsat de l’Edèn quan va arribar a posseir la consciència -el coneixement del que és bo i del que és dolent- mitjançant la ingestió de la fruita prohibida. Fou així com va perdre la pau i l’harmonia que presideix l’àmbit de la naturalesa -l'Edèn-, on tot succeeix com cal, sense conflicte, i on tot s’accepta amb la dignitat que implica actuar sempre conforme a la Llei. Amb la consciència al seu haver l'home esdevé un mutant, una aberració de la naturalesa. La natura és amoral; per contra, l’home és un ésser d’eticitat, un híbrid animal diví, que oscil·la contínuament entre l'imperatiu de l'instint i la llibertat de la raó generada per la consciència. La naturalesa és pur instint; l'home és, a més, raó i consciència.

El Gènesi ens informa, també, que la consciència -aquest coneixement que possibilita l’eticitat- és atribut d'Elohim -literalment: dels déus-; potser, fins i tot, és una de les seves característiques més substancials. D’aquí la igualtat que es planteja entre l'home i Déu, car ambdós tenen, com a definitori, aquest element desestabilitzador, que astora la raó fins a l’extrem, que la parla humana és un titubeig constant entre l’error i la veritat.

Des d’aquesta perspectiva resulta evident que la consciència suposa una tangència, un trencament que incideix fracturant l'Absolut, perquè abasta l’àmbit de la llibertat, on es pot decidir què és bo i què és dolent; i també abasta l'ineludible àmbit de la necessitat, car l’home és, a més d’ens ètic, un ésser biològic, un animal supeditat a l'instint que corromp la raó. Per la seva hiperracionalitat -que hauria de ser, des del punt de vista de la zoologia, una patologia irreversible - l’home esdevé conscient i, per tant, és diví. Però, com a animal mogut per instint, l’home és un esclau que no pot transcendir del tot les seves limitacions i els seus condicionants biològics. Aquesta dualitat enfrontada, aquesta lluita paranoica, és conseqüència directa de l’eclosió de la tangència (línia recta i circumferència contraposades). I, sens dubte, aquesta doble situació existencial de l’home comporta una patologia estructural, una malformació congènita, que és el fonament de l’essència humana.
Per aquesta raó la consciència és obscura, tenebrosa, esotèrica.

Si la serp -símbol de la saviesa- no hagués estat tan eloqüent i suggestiva, l’home mai no hauria adquirit aquesta consciència i, en conseqüència, la raó i l’instint no serien elements pugnants, que generen discòrdia, sinó que compartirien, harmònicament, el principi de l’activitat humana.

Per altra banda, l'home decideix, adjudica, atribueix i atorga valors; però aquest exercici de llibertat, aquesta manera d’ésser diví, no es duu a terme des de l’experiència de la raó conscient, positiva, que busca assolir el bé i desplegar-lo tot al voltant, sinó que es realitza des del més infame instint: el Thànatos. Per aquesta raó la història humana és la crònica de la guerra inacabable, la biografia de la mort, la minuciosa descripció etiològica de la patologia híbrida d’aquest mutant, que ens acapara fins les vísceres més internes, i que només aconsegueix com a resposta - quan aquell qui interroga és la consciència - un llarg i espès silenci, una allau d’interrogants que manifesten, sens dubte, que la consciència implica una condemna: la condemna de la llibertat, la llibertat ètica, la llibertat dels déus.

Tangència obscura d'un silenci, Saldes 2003, ABADIA Editors, "Poetes de Ronda" núm 1