(...)

Hi ha hagut molt d'aldarull sobre la consciència, com si fos la nostra instància superior. Penso, però , que la nostra part superior és la creativitat, i diré que la creativitat implica la part més profunda de la ment, i moltes profunditats de l'inconscient.

(...)

Per tant, podem inferir, i hi ha unes poques observacions directes que ho suggereixen, que existeix un inconscient creatiu, el qual no és l'inconscient freudià, ni tampoc una mena d'inconscient psicològic, sinó una forma especial d'inconscient cognitiu o creatiu, en el qual innumerables fragments, idees, impressions, sentiments juguen plegats, dansen, col·lideixen, es troben i es separen.

Però jo de vegades penso en deliri – estic segur que tots vosaltres heu tingut també alguna vegada algun deliri. Jo en tinc sovint, i més aviat m'agraden. De vegades, amb la migranya, tens deliris, o bé quan tens la febre alta, i aleshores potser pots sentir aquesta munió d'idees i de pensaments, sorgint i acoplant-se, però que de fet no menen enlloc. Mentre que quan somniem o bé quan tenim un somnieg creatiu, o bé en l'inconscient creatiu, sempre emergeix algun principi organitzatiu el qual ordena, coagula les idees.

Voldria llegir-vos ara un preciós passatge en el qual Mozart descriu, o intenta descriure quelcom del que li passava quan componia. Diu: “Quan em sento bé i de bon humor, o quan estic passejant, potser després d'un bon àpat, o bé a la nit quan no puc dormir, els pensament poblen la meva ment tant fàcilment com ho pogués desitjar. D'on i com venien? No ho sé i no n'haig de fer res. Els que m'agradaven, els mantenia a la meva ment, i els taral·lejava, si més no així m'ho deien els qui m'acompanyaven. Un cop que ja tenia el tema, venia una altra melodia, lligant-se per si mateixa a la primera, d'acord amb les necessitats de la composició com a tot. El contrapunt, la part de cada instrument i tots quests fragments melòdics, finalment produïen l'obra sencera. Aleshores la meva ànima crema inspirada. L'obra va creixent, vaifg fent que s'expandeixi, i la vaig concebent cada cop més clarament, fins el moment en què tinc la composició acabada en el meu cap, malgrat que sigui llarga.

I en aquest punt diu: “Aleshores la meva ment la capta, com si fes un cop d'ull a una pintura bella o un bonica jove, ja no ha d'aparèixer-me successivament, sinó que és sencera que la meva ment me la deixa sentir.”

Crec que és una meravellosa descripció de com els fragments es coagulen per tal de formar un tot.

(...)

Però l'esperit de joc és essencial, fins al punt que de vegades et preguntes si en lloc de dir-nos homo sàpiens, un títol més aviat pretensiós, no ens hauríem dir, com afirma el preciós llibre de Johan Huizinga, “Homo ludens”, l'home que juga. Crec que l'esperit de joc és l'essència de la creativitat, i no és quelcom en què la neuropsicologia cognitiva hagi prestat mai atenció, però l'esperit de joc és essencial.

Si algú es demana quin és l'objectiu, la motivació de la creativitat, malgrat que hom pugui dir que és satisfer la curiositat, guanyar coneixement, o poder, o influència, malgrat que totes aquestes possibilitats puguin ser vertaderes, jo crec que la creativitat és inherentment gratificant i ens ofereix plaer.