Una de les imatges més impactants - i per això de les més significatives - just a l'inici del film: Capità Willard cap per avall, sobre un fons de selva poc a poc destruïda pel foc. El ventilador és cap per avall també, evident contraimatge dels helicòpters - aparells diabòlics que són gairebé un actor secundari de la pel·lícula. El ventilador és la inversió de l'helicòpter: la reraguarda, la vida “normal” a la ciutat, per oposició a la irracionalitat infernal de la jungla. I la cigarreta del rostre invertit és la contraimatge del napalm i el foc de les bombes. L'home invertit, anòmic, angoixat perquè no té lloc: desmoralitzat, diu al film - en termes kierkegaardians, desesperat.

Quan és de permís, vol estar a la jungla; a la jungla, només pensa en tornar a casa. Casa?, pàtria? No en té; ha concedit el divorci a la dona i crema amb la cigarreta la foto del jovenet amb cabell llarg que fou (el foc de la cigarreta continua la feina del foc a la jungla ). Més endavant, ja remuntant el riu, el curs de l'horror de la guerra, tindrà molt clara la diferència entre ell i la resta de la tripulació: ha tornat i sap que la pàtria no existeix. Aquest “coneixement”, o més aviat aquesta experiència vital, l'ha transformat en mirada escèptica - escrutadora - : mirada que escruta també l'espectador - en aquells sovintejats plans d'un ull obert - i que així el contagia. Recordem que un dels instants forts de l'inici és la cara de Willard - invertida - obrint els ulls.

Està clar que Willard i Kurtz comparteixen aquests fons anòmic, aquesta sinistra experiència vital: l'Umheimlichkeit . L'encontre amb Kurtz, doncs, és un enfrontament de mirades, una mirada enfront l'altra: una reflexió de l'un en l'altre. Aquest enfrontament potser és més significatiu que l'escena de l'assassinat - o sacrifici? - de Kurtz. De la descoberta d'aquest Fons-sense-fons de què parlava el darrer Schelling neix la relativa identificació de Willard amb Kurtz, especialment un cop acomplerta la missió. Tanmateix, Willard no es queda com a Rei de la jungla…

The End és una altra expressió de l'anomia. No només la podem relacionar amb l'apocalipsi de la guerra, sinó especialment amb l'experiència del desarrelament (la inversió): recordem que al final del tema Jim Morrison mata el pare, comet incest. No per casualitat torna a sonar quan Willard mata Kurtz . Jim Morrison era un rebel, però un rebel desesperat, molt influenciat per un altre freqüentador de l'horror, de l'Abisme : Antonin Artaud.¹

Willard deseperat, anòmic, i se sent culpable: espera una missió, diu a l'inici, que el redimeixi dels pecats. No sabem què passa en tornant del cor de la jungla, al final de la narració; és significatiu, però, que navegui riu avall. Té molt en comú amb Kurtz, però no és Kurtz, i no vol ocupar el seu lloc. En tot cas, tot indueix a pensar que l'experiència l'ha portat més enllà de l'anomia inicial. Si més no té una missió: explicar l'experiència - la “saviesa”, difícilment expressable - al fill.

L'horror difícilment és logocitzable (“It is impossible to explain through words what is necessary to those who do not know what horor means”). Paul Ricoeur, a propòsit del mite tràgic, també adverteix que és una teologia impossible, és a dir, injustificable racionalment de cap de les maneres; per això només pot tenir lloc en l'escena, en forma d'imatges. És un coneixement que només pot aparèixer en imatges. “Serà Willard capaç d'explicar al fill de Kurtz que fou l'horror en què vivim el que va matar el pare?”² Com es pot transmetre l'experiència de l'horror? Les imatges d'una pel·lícula potser són l'aproximació menys infidel a la revelació - és a dir, l' apocalipsi - de l'horror. Cal, tanmateix, que l'espectador l'hagi besllumat pel seu compte, o bé que hagi sofert mínimament la inversió. Si no, l'espectador serà dels que simplement titllen Kurtz de boig, per allunyar així el coneixement de l'horror que els habita (aquest és el cas del cap de l'exèrcit que encomana a Willard la missió), o bé com a molt una mena de bufó que simplifica i caricaturitza la veritat de Kurtz (el cas del reporter que viu al regne de Kurtz, l'Arlequí de la novel·la de Conrad). Quina és, però, la conclusió de Willard?

Notes

1 - El Regne de Kurtz és la realització del Teatre de la Crueltat d'Artaud: la metafísica de l'ocult fons cruel de la vida hi assoleix una manifestació física total - i totalitària, tirànica ( el projecte d'Artaud , dirigit a les masses, té punts de contacte amb els feixismes; i Kurtz és evidentment un tirà).

2 - Una hipòtesi temptadora, afavorida pel parricidi de The End : Willard fill de Kurtz. La nova missió , explicar l'experiència del pare al fill que es troba a reraguarda, seria també una missió per a ell mateix, com a fill espiritual de Kurtz. La pel·lícula, d'altra banda, és la narració de Willard després dels fets: som els espectadors (a la reraguarda) també el fill de Kurtz?