Fragments i absències

“Penseu que el mirall de la veritats’esmicolà a l’origen en fragments petitissims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.” Salvador Espriu- Primera història d’Esther

Petits com sóm cerquem el pare, la mare, la llar, la seguretat. La nit que tot ho iguala, la nit, el llit de les eternes naixences. Cerquem el recer contra el vent, contra les inclemències i les pluges violentes. Fabriquem monstres, en la nit obscena de l’ànima. Fabriquem les pròpies inquisicions, els propis tancats, les sòlites gàbies. I morim, i matem per aquella ombra de veritat que ens aguanta, per aquella crossa, per aquella mentida tan consistent, que de tant repetir-la confonem amb la més sòlida realitat. Inquisidors, jutges del no-res, pontifiquem la pròpia mort, planifiquem les absències i les infidelitats. Menteixo, car visc sol en mi. Absència, la mort, i el deler d’un bes de debó. Cal caminar sense crosses.

“Cadascun de nosaltres pinta o falseja, tots els dies i totes les hores, la seva verge dels misteris com un bonic jardí o com un mapa pla i detallat, el moralista amb l’ajut de les seves màximes, el religiós amb l’ajut de la seva fe, l’enginyer amb l’ajut de la seva calculadora, el pintor amb l’ajut de la seva paleta i el poeta amb l’ajut dels seus models i ideals, i cadascun de nosaltres viu satisfet i tranquil en el seu món il.lusori i en el seu mapa, fins que la ruptura d’un dic o alguna tremenda revelació provoca la irrupció sobtada de la realitat, d’allò inaudit, de la bellesa o de la falsedat esglaiadores i se sent irremeiablement i mortalment atrapat.” Hermann Hesse- El meu credo

La mort. La vella amiga. Tal volta sols la mort ens duu a la vida. Cercle inaudit, que per a viure calgui morir, almenys en cert sentit. Quin dic es trenca, sinó és la tensió superficial de l’aigua on l’insecte reposa? Les potes de l’insecte corben l’aigua impossible cap endins, com un llençol sobre un llit immens, oceà inextingible. La por. La por de la bellesa, la por del real, la por de la veritat. La mort. La vella dama dels mots severs, la del glaç als ulls, la del retorn a la casa. La realitat, l’abisme. Ser déus petits en la nit encesa, quan la tardor valenta ja enfila els cims dels arbres, per retornar-nos aquella petita veritat en forma de fulla ja morta. I l’insecte es debat en els enigmes, un insecte bell i innecessari, multicolor i nan, i trenca els límits i obre l’abisme i mor en la bellesa d’una tremenda revelació.

“Le sacré du printemps”

“En la vida d’avui, el món pertany als estúpids, als insensibles i als agitats. El dret a viure i a triomfar es conquereix avui amb els mateixos procediments amb què es conqueria abans l’internament en un manicomi: la incapacitat de pensar, la amoralitat i la hiperexcitació.” Fernando Pessoa- Llibre del desfici

Des de l’abisme clamo a Vós, Senyor... des del manicomi, de l’autobus, des de la casa vigilada, des de l’estultícia magna, cerco la sortida. Consciència de la follia, és més follia? n’és menys? Retorbar el cor i eixamplar-lo, retrobar l’amic, retrobar la dansa, saludar el sol, estimar una dona, donar-nos fills. Retrobar la plaça i la paraula. Consagrar la primavera a cada pas, refer la rotllana de l’inici, el ritual. Ajuntar les cendres i refer l’home, fer reviure el foc inicial. Cal crear, implorar als àngels unes paraules, melodies i visions. Cal riure, cal plorar d’una manera nova. El temps tot ho atermena i iguala, la nit, el dia, les nits, els dies. Els fragments es vinclen al nostre pas, tot esdevé tot en el somni més maldestre. Les visions s’enfilen a la roda que inicia un nou vol. Que bell seria començar el dia sense la certesa de la mort.

Les infidelitats

“Le sacré du printemps”