e n
e s
p i
r a
l - [edició
2002] - [altres edicions: www.enespiral.net
]
[enespiral@correu.vilaweb.com
]
Xarxa en espiral (www.enespiral.net ) :
Missió de reconeixement (antologia de
poemes) - Obra poètica d'Antoni
Perarnau- Projecte Objecte
- L'armari i el flux - Art
i pensament (2001-2002) - La cambra:
transformacions de la interioritat
Apunts per a una ètica de la nostàlgia
(escrit en procés)
Antoni Perarnau
|
“A punto de rendir el último examen en la universidad de Texas, en Austin, supe que mi tio Edwin Arnett había muerto de un eneurisma en el confín remoto del Continente. Sentí lo que sentimos cuando alguien muere: la congoja, ya inútil, de que nada nos hubiera costado haber sido más buenos. El hombre olvida que es un muerto que conversa con muertos”. Jorge Luís Borges, del conte “There are more things”. |
|
1 Nosaltres, que comencem a notar la urgència del temps, i que comencem a arribar a unes certes conclusions provisionals, ens atrevim a formular aquests apunts per a una ètica de la nostàlgia segurs que no estem sols en el camí que anem fent, a causa que la indigència del temps present ha anat fent estralls considerables en les nostres vides alhora que ha forjat formes i capteniments d'una rara bellesa. En la recerca desesperada de la saviesa i de la felicitat hem perdut molta bugada, ens hi estem jugant la vida, però hem arribat a tastar l'elixir dels déus a què estem destinats: l'amistat, la dona i els fills, melodies trencades, fragments i absències. 2 La nostàlgia és la impossibilitat d'aprofitar-se de les experiències passades, ja siguin pròpies ja siguin dels nostres avantpassats. Plató ho formula en la seva teoria de la reminiscència i del record; tot coneixement és reconeixement, no hi ha res de nou en el coneixement sinó retrobament. La vida, doncs, és una difícil excursió per una pujada escarpada i feréstega; sovint preferim les ombres, la comoditat de les ombres (tòpics, alienacions) a la recerca de la veritat, de la saviesa o de la felicitat. És per això que la sensació de fracàs es generalitza i estem abocats a múltiples reencarnacions. Em resisteixo a la sentència que ve a dir que la vida és una comèdia amb múltiples actes, però que a la fi acaba en tragèdia, és a dir, en reencarnació. Primer: no veig perquè la carn pot ser un fracàs; segon: hauríem d'acabar la vida amb sensació de creixença i de continuació. 3 La nostàlgia que ho hauríem pogut fer millor. La mort dels altres ens ho recorda, no així la mort pròpia, que no existeix. Una assumpció real de la mort, no ens faria millors d'entrada? Com es pot donar, aquesta assumpció?. Dues intuïcions; la primera que la nostra societat actual ha oblidat la mort, l'ha mecanitzada, l'ha especialitzada, se n'encarreguen els tècnics, ja no es mor a casa sinó al lloc tecnològicament asèptic, a l'hospital, sense dolor, i no sempre amb algú que et doni la mà. Sembla com si la mort fos cosa d'altri. Tinc la impressió que ser protagonistes de la pròpia vida passa per ser protagonistes de la pròpia mort. Com fer-ho? Deu ser coses d'una ànima subtil, d'un esperit subtil al qual no estem acostumats. Segona intuïció: amb l'assumpció de la mort penso que es poden clarificar els objectius vitals. La gran confusió humana entre mitjans i finalitats (què són mitjans, què són finalitats?), no té el seu origen en la no assumpció de la mort?. La mort ens aboca al buit i a les obligades valoracions. Som animals ètics en el sentit que constantment preferim unes coses a unes altres, constantment estem fent valoracions, de manera conscient o no, essent-ne protagonistes o no. Què preferim? això que preferim, val la pena realment?. L'oblit del jo autèntic a què ens aboca la cultura sense Déu, l'absurd paganisme del Corte Inglés, l'adolescentització i la indiferenciació de les expectatives vitals de les persones (homogeneïtzació de rols entre els deu anys i els quaranta, pel cap baix), ens ha convertit en homes “nous” en el pitjor sentit de la paraula, que vol dir homes “buits”. 4 Hi ha qui voldria ser vaca, en certa manera, segurament, n´és. La sensació oberta de ser una d'aquelles mosques grosses que, a l'estiu, es fiquen a casa i que van estavellant-se contra els vidres en un intent de fugir. La recerca desesperada de la llum, de l'exterior, de la vida. 5 Què és l'ètica de la nostàlgia? La certesa que ho farem malament, que, per molt que ens hi esforcem, ens equivocarem, però la intuïció que hi ha, com diu Calvino, “enmig de l'infern allò que no és infern”, i que cal “fer-li lloc, cuidar-lo, fer-lo créixer”. El “quid”, doncs, deu estar a saber trobar allò que val la pena i donar-li prioritat, no perdre el temps, perquè de temps no en tenim més que un, no errar en les valoracions. I penso que això de les valoracions no es tracta res de gustos, que hi ha un transcendent humà on tothom hauria de convergir, més enllà de les metàfores que utilitzem per explicar-nos i els noms que li puguem donar. |
En espiral: [edició 2003] [edició 2002] [edició 2001] [edició 2000] [edició 1999]