En
espiral: [edició
2000] [altres edicions: www.enespiral.net]
|
El primer text que vaig descobrir fou el de Lou Reed, ja fa molt temps. Forma part d'un disc molt lúcid, desencantat i tanmateix fidel a les experiències que en són la deu: Magic and Loss. És el disc d'un Lou Reed madur que ha vist molts amics que s'han quedat pel camí. En aquest sentit, és paral·lel als darrers discos de la Patti Smith conversa al cristianisme, o fins i tot de Bob Dylan. Rebels amb cicatrius. Tanmateix, Lou Reed viu en una mena d'acceptació serena de l'amargura, de les ferides, acceptació molt lúcida alhora que desencantada - quan ha estat encantat, però? Aquesta lletra és una història que es pot explicar curt i ras així: un senyor es veu un dia al mirall i descobreix la semblança amb els seus pares; aleshores es desfigura la cara perillosament. Aquesta és la decepció final - la frustració darrera de les il·lusions i opcions de la joventut rebel? Aquella semblança és decepció perquè , en primer lloc, el mostra com a vell; en segon lloc, perquè el fa similar al que tot una generació havia intentat negar - la cultura dels pares. És un text sobre la desafiliació, potser sobre la impossibilitat de l'individualisme radical. El gest de tallar-se la cara té dos objectius: transformar la cara en una que no denunciïla filiació i matar el pare en l'efígie de la pròpia cara. És un gest tràgic, si propi del tràgic és la impossibilitat: només la desfiguració, la destrucció total del que sóc em pot desafiliar totalment. Des d'una perspectiva tradicionalista, podríem dir que la negació absoluta de la filiació és el nihilisme absolut; l'individualisme extrem, l'afirmació radical enfront de la comunitat, la qual té com a referents els avantpassats, condueix, de fet, a la mort. . Dic això sense voler argumentar a favor d'una també difícil i sospitosa filiació. En tot cas, si hi ha intenció suïcida o no, queda prou ambigu en el text de Lou Reed. Altres elements que fan complexa la lectura del text de Lou Reed són les referències a la circumcisió i a l'orella de Van Gogh. El gest de Harry és comparable a un ritus de pas, o més pròpiament, és el contrari dels ritus de pas: no busca la integració en una comunitat social, sinó l'afirmació d'una desvinculació. Respecte a l'orella, penseu-hi vosaltres. Els poemes de Parcerises i el de Valente els vaig descobrir gairebé alhora. El de Parcerises també és poema de maduresa, i enllaça amb una conversa de fa cosa d'un any entre amics. Voldríem reconèixer-nos encara joves, però ens descobrim dins del que en diuen "maduresa"; ara bé la maduresa apareix sense la serenor, l'equilibri la satisfacció del que has aconseguit, trets que se suposa que caracteritzen aquest període. El poema se centra en el descobriment de la decadència física : "la fictícia intimitat del cos" "podràs oblidar que l'aliança amb el cos L'home s'afaita, com se suposa que anava a fer o acabava de fer el personatge del petit conté del cantant novaiorquès. La comparació del pas de la fulla per la pell amb l'activitat jovenívola de l'esquí és el principal encert del poema. El jo del poema de Parcerises, però, enlloc de tallar per tal de negar l'evidència de la maduresa, recomana mirar d'evitar el tall. Dues estratègies diferents davant d'unes constatacions similars. El poema de Valente forma part de les seves primeres obres. El que és curiós és que el Valente posterior, aquell que els crítics troben proper a la mística, té un text anomenat "Pasmo de Narciso " que transvalora la situació de l'home davant del mirall . En el poema sel·leccionat, l'adult es troba aliè a si mateix, essent la deu d'aquest si mateix l'infant. Cal tenir present que en Valente la infantesa és sempre una infantesa mancada, mutilada: la de la postguerra. L'adult és troba perdut, el rostre seu és "máscara de nadie". D'alguna manera, és una forma de desafiliació, en aquest cas la del qui ha perdut el contacte amb l'origen perquè aquest - sota la forma d'infantesa - no va poder ser plenament. No ens trobem amb la desesperació de qui descobreix la semblança amb els pares, sinó la de qui s'enfronta amb la dissemblança amb si mateix. Com deia, en "Pasmo de Narciso" hi ha una transvaloració de la situació "home davant del mirall". En el mite de Narcís hi detecta una veritat fonamental: "Narciso ve en la fuente aquello que de sí mismo sus propios ojos no pueden ver. Y así genera el uno, por la imagen, al otro de sí. En la mediación del espejo o de las aguas, el sí mismo se descubre otro y ambos quedan amorosamente unificados - pasmo de Narciso - en la visión". Per sublimació mística, el text aquest supera el "glacial asombro" del poema: no és necessàriament dolorós descobrir-se altre ("Hoy he visto mi rostro tan ajeno" deia al poema), hi ha una unificació amorosa en la visió. Intueixo que aquest tipus de transvaloració de les experiències negatives i frustrants és una constant del fer poètic de Valente. Per exemple, al text en prosa "La mano" explica l' experiència terrible d'un adolescent en la confessió. La mà del confessor va endinsant el cap de l'adolescent en la foscor del confessionari: "Mi cabeza se hundió definitivamente en lo oscuro. Comprendí de pronto que la tenía metida en un enorme embudo, al final del cual, como al fondo de un largo túnel, vi un círculo de luz. Y vi en el círculo un can peludo con dos lenguas de fuego que se abalanzaba sobre un cuerpo, el mío, y me devoraba las entrañas. Sentía una enorme laxitud y oí con serenidad la fórmula inmerecida del perdón." Vegeu ara la transvaloració , a través de la sublimació mística: "Como el oscuro pez del fondo Tot això ho dic com a hipòtesi de treball encara molt feble, molt precària. Se m'acut que l'interès per la mística - especialment l'heterodoxa, com el quietisme de Molinos- és un residu ineliminable de l'educació catòlica de postguerra, residu que es va transmutar perquè no es podia eliminar . El darrer text que he trobat, quan ja havia fet les reflexions sobre els tres poemes fou el de Salvador Pàniquer. El seu sentit és totalment oposat als dels altres tres textos. En els tres poemes - perquè proposo d'anomenar poema la lletra de Lou Reed - hi havia desesperació perquè un jo es descobreix altre - un jo que reflecteix els pares, un jo que es descobreix madur, un jo que és aliè a l'infant. Pàniquer ve a dir que tant el Jo com aquest Altre amb el qual sempre estic dialogant , són un producte del llenguatge, però el que veritablement importa és més enllà del llenguatge. El jo i l'altre amb el qual sempre el jo dialoga són aparença. Cal retornar a l'origen; millor, en l'argot de Pàniquer, cal retroprogressar cap a l'origen. "El lenguaje intersubjetivo es como una franja estrecha entre la mística pre-lingüística y la mística post-lingüística." És a dir, aquest darrer text és com una resposta a la desesperació dels jos dels tres poemes: la desesperació neix de creure real el jo, de no saber anar més enllà del llenguatge. És l'alliberament típicament oriental: de les Upanishads, del Tao , del Budisme, del Zen. Tanmateix, a mi em sembla el més fred, el menys vital. |