I

La idea és la unitat del concepte i de la realitat.¹

Afany i temptació de la filosofia i de la ciència: la identitat de l'ésser i el pensament, la coincidència total de realitat i llenguatge. Sota el règim de la Idea, de la Raó, els conceptes identifiquen sense ambigüitat tot el que és , tot el que hi ha. La llum de la Raó escruta la realitat sense deixar-ne cap ombra, cap replec, cap racó inexplorats.

El llenguatge conceptual tot ho explica. La seva claredat traspassa una realitat transparent i dòcil; cap ombra de misteri residual. Identitat absoluta, doncs, d'ésser i pensament: una pura Presència del real en el pensament.

Tot - el Tot- és dit en el llenguatge conceptual. La resta, ni tan sols silenci: el que no és, no es pot dir, ni tan sols pensar.

Tot el real és racional; tot el racional és real.²

Si el concepte exhaureix tot el que es pot dir i pensar de la realitat, què hi fan imatges, metàfores, sons, gestos? El llenguatge al·lusiu dels artistes no res pot afegir a aquella unitat indiscutible d'ésser i pensament, realitat i concepte - a aquella pura Presència. Metàfores, imatges, etc. són, consegüentment, un llenguatge imprecís i confús, insubstancial. Enfront de la seriositat del treball del concepte - il·luminar la realitat - , l'art és "joc inofensiu", "joc ingeniós"³. Tot i provocar una "elevació de l'ànima", l'art és un ornament inessencial, un divertiment. En definitiva, no res.

L'activitat artística s'integra en l'indefugible circuit format per la realitat i el concepte sota les formes de disseny, oci, publicitat. En el disseny les energies de la imaginació es canalitzen per les lleis racionals de la funcionalitat. En la indústria de l'oci, es transformen en entreteniment de consumir i llençar - divertiment que ens alleugereix momentàniament del pes de la realitat racionalitzada. En la publicitat la imaginació giravolta entorn el centre de la Mercaderia - l'objecte sota l'imperi d'un concepte gris: el Diner.

1. Extret de Gómez Pin, V. Hegel, Barcelona 1983, pàg. 11 (^)
2. Hegel, F. Filosofía del derecho, México 1985. pàg. 14 (^)
3. Hegel, F. Estética. La forma del arte romántico, Buenos Aires 1985, pàg. 156 (^)

II

Tot trencant el silenci el llenguatge realitza el que aquell silenci volia i no obtenia. El silenci continua embolcallant el llenguatge; silenci del llenguatge absolut, del llenguatge pensant.¹

Temptació i afany: dir-ho tot, reduir la realitat al que es pot sotmetre a la claredat i precisió del concepte. Tanmateix, hi ha un fil de pensament que s'hi resisteix: intueix que la realitat mai no es deixa dir del tot, sempre queden residus, replecs, fondàries, ombres que la raó no il·lumina ni il·luminarà mai.

L'ésser és en silenci - silenci que és una crida. El llenguatge sorgeix com a resposta a aquest silenci - brolla de la deu del silenci, de la qual en treu la força sense esgotar-la mai.

L'ésser en silenci i el pensament que el vol dir, no s'identifiquen mai i sempre l'un reclama l'altre.

La realitat silenciosa ens convida a intentar extreure'n el misteri: parlem. Però tot el que en diguem ens retorna al silenci: sempre hi falta alguna cosa. Cal torna-ho a intentar.

L´ésser és això que exigeix de nosaltres creació perquè en tinguem experiència.²

El silenci invoca la paraula: cal crear. La creació mai no és suficient: l'envolta allò encara no dit - el silenci. Crida renovada.

La realitat no és capturada en el concepte, no és convertible en pura Presència.

Pensar és submergir-se en el silenci per fer-ne surar paraules.

Tant en el pensament com en la realitat, presències evoquen absències, absències invoquen presències.

Pensar, doncs, no és muntar un circuit tancat entre el concepte i la realitat. El concepte perd la seva hegemonia. El dinamisme de les paradoxes - com ara , "música callada" - desplaça les estàtiques identificacions dels conceptes. El pensament no-conceptual - el de les imatges, les metàfores, els sons no referencials, els gestos … - també participa de l'expressió de l'ésser.

1. Merleau-Ponty, M., -Le visible et l'invisible, Paris 1964, pàg. 230 (^)
2. Idem, pàg. 251 (^)

III

A l'artista li toca estimar l'enigma. Aquí és tot el seu art: l'amor que es vessa al damunt dels enigmes – això són les obres d'art: enigmes embolcallats, recoberts d'amor … ¹

Si la realitat està destinada a ser explicada completament per la intel·ligència, si és real només allò que es presenta sota la llum de la raó, els jocs de l'artista no són seriosos. Si , en canvi, intuïm que a les presències s'hi entortolliguen absències irreductibles, l'art podria deixar de ser mer divertissement (disseny, oci, publicitat), i el pensament hauria de revocar la maquinària de les identificacions unívoques per tal de conservar quasi silenciosament "els últims secrets entorn dels quals tot pensament s'aquefera"².

1. Rilke, R. M. , Sur le paysage, Paris 1942, pàg. 32-32, citat a: Nesbitt, M. "Last Words", Art History, Dec 1998 pàg. 546 (^)
2. Benjamin, W., "La tasca del traductor", a Art i literatura, pàg. 127 (traducció modificada) (^)

IV

Fou raptat d'un jardí curull d'aromes i colors un paó de bell plomatge. Cobert amb pell tosca i en grisa presó, oblidà tota bellesa: la pròpia i la del jardí. Algunes tardes, però, el vent l'hi en duia les aromes. Aquella flaire omplia l'au ensems de joia i estranya nostàlgia, sense que en pogués determinar ni l'objecte ni l'origen. ¹

El pressentiment que la realitat present amaga alguna cosa, que no es limita tot a la presència contundent del que ens envolta, o bé que a les presències s'hi entortolliguen absències, s'expressa eminentment per mites. En certes experiències excepcionals - la flaire per al paó en la narració al·legòrica del pensador xiita Sohravardi (segle XII), la magdalena proustiana, la bellesa de l'estimat en l'eros platònic - l'opacitat compacta de l'ésser s'esquinça i quelcom altre es deixa entreveure. Un objecte, una sensació desperten el desig de quelcom no sempre definible - desig, enamorament que pateix d'una mancança en la realitat.

Oh! Cristalina fuente, / si en esos tus semblantes plateados/ formases de repente/ los ojos deseados, / que tengo en mis entrañas dibujados.²

Aquesta nostàlgia transmet una tensió que cortocircuita la suposada unitat de la realitat i el concepte. Els conceptes ja no són definitius, els perfils de les realitats vibren . Sensacions, objectes tramen ocultes correspondències.

Una imatge que la vida ens oferia ens presentava en realitat, en aquells moments, sensacions múltiples i diferents. La visió, per exemple, de la coberta d'un llibre ja llegit ha teixit en les lletres del seu títol els raigs de lluna d'una remota nit d'estiu (…) Una hora no és una hora, és un vas ple de perfums, sons, de projectes i de climes. ³

La intenció del pensament conceptual és identificar unívocament el que és com el que és. "Un llibre és un llibre", "això és un llibre". Però qualsevol objecte present és més del que és. En el present s'hi entortolliguen un munt d'absències: en el títol del llibre s'hi teixeixen absents raigs de lluna.

Entra en joc, doncs, un pensament de les semblances, el qual actua de forma inversa al pensament conceptual: uneix el més divers, separa el més afí; no respecta les identitats i identificacions unívoques que pretenen instaurar els conceptes. Relaciona diríem màgicament les coses: el títol d'un llibre i els raigs de lluna, una hora i un vas.

Les semblances s'apareixen en un esclat llampegant, en un besllumar intens però fugaç: "de cop i volta, amb indicible seguretat i finesa, es deixa veure, es deixa sentir quelcom que et commou i trastorna en el més profund (…), com un llamp refulgeix el pensament …"⁴

Com a aquelles teles esquinçades de dalt a baix de Lucio Fontana, quelcom s'entreobre, es mostra sobtadament, promesa de felicitat. Els conceptes s'esvaeixen.

Això que s'entreveu en l'entortolligar-se de presència i absència, en el flash d'una semblança arriscada, és un do ensems intens i fràgil que cal fixar per lligar-nos'hi abans no fugi sense deixar rastre.

… la visió enlluernadora i imprecisa em fregava, com si em digués: <<Copsa'm de passada, si ets capaç de fer-ho, i prova de resoldre l'enigma de felicitat que et proposo>>. ⁵

L'instant de plenitud, l'obertura esclatant, la dansa de les semblances, és una crida. Cal pouar-hi, deixar-s'hi fecundar. Sols la creació d'una obra acompleix la promesa de felicitat.

1. Història sufí resumida a partir de la introducció d' Arberry, A. J. a: Attar, Farid al Din, Muslim Saints and Mystics. (^)

2. Sant Joan de la Creu, Cántico espiritual.(^)

3. Proust. M. , El temps retrobat, Bacelona 1986, pàg. 195 (^)

4. Nietzsche, F., Ecce homo, Madrid 1985, pàg. 97 (^)

5. Proust, M. El temps retrobat, Barcelona 1986, pàg. 177 (^)

V

L'art és cada cop menys representació i cada cop més presentació. Allò que presenta, tanmateix ja no és la veritat ni el significat, sinó els significants i la seva lògica objectiva o tecnològica.¹

La invasió d'un nou tipus d'imatge, aquelles generades digitalment, planteja un repte a l'art que va més enllà del repte purament tecnològic. No es tracta de l'aprenentatge i desenvolupament de noves "formes de fer"; més aviat cal pensar si aquest art digital no provoca canvis en la nostra manera de percebre, imaginar i somniar.

A les imatges sintètiques no hi trobem l'expressió del creador, del subjecte, del jo , de la persona. L'evolució de la pintura a la imatge digital, tot passant per la fotografia, és la història de la pèrdua, d'una banda, de materialitat, d'altra banda, d'expressió del creador. A la pinzellada , com en l'escriptura a mà, sempre hi ha un rastre del gest inalienable de l'autor - s'hi expressa el cos. A la imatge sintètica desapareix tot rastre de subjectivitat , de gest. La tecnologia ens desposseeix del propi cos. Només s'hi manifesta la lògica digital, numèrica del programari i maquinari.

Les imatges sintètiques tampoc no són mimesi, imitació. No remeten a cap altra realitat que a elles mateixes. Les icones religioses, per exemple, rebien la seva força de la realitat sagrada a què es remetien: eren una manifestació del sagrat (hierofania), feien present l'absent. Les imatges sintètiques, en canvi, són manifestació de si mateixes - no es remeten a cap altre realitat, ni corporal ni sagrada. No són ni còpia ni emanació. Diríem que són pura presència, presència d'elles mateixes, "epifania recollida en si mateixa"². No s'hi entortolliga cap absència: ni la del subjecte creador en la peculiaritat del seu gest corporal, ni la del que fins ara havia subjagut i donat sentit a les imatges: objectes, sensacions, experiències.

Les imatges digitals tendeixen a emparentar-se més amb el concepte que amb el dinamisme de les semblances: són lògiques. En elles, doncs, no s'hi presenta cap enigma, només els procediments lógico-matemàtics, conceptuals, que l'originen. No sembla haver-hi immersió o evocació del silenci.

Les imatges digitals són utilitzades intensament en el món del disseny, l'oci i la publicitat - fet que confirma la seva filiació amb el concepte. Envaeixen, doncs, la nostra vida quotidiana. Modificaran la nostra manera de percebre, imaginar, somniar i fins i tot pensar? ¿No és el repte del nostre temps incorporar la imatge digital a aquella recerca creativa impulsada per fugaços besllums, mobilitzada pel joc de les semblances?

1. Costa, M. Le sublime Technologique, Laussanne 1994, pàg. 25 (^)
2. Idem, pàg. 27 (^)