Ens fa mal a la
cultura, alguna cosa hi ha que no rutlla des de fa força temps,
què ens està passant?
Entre molts
daltres testimonis, Ernst H. Gombrich, en el seu llibre A la
recerca de la història de la cultura, exposava la seva apreciació
de com, cap al 1969, a terres anglosaxones, la paraula cultura ja feia
temps que aixecava reaccions de menyspreu i rebuig per part de persones
amb una possessió evident dun grau alt de coneixements
culturals.
Podríem pensar que aquesta actitud podia estar motivada perquè
la cultura ja no satisfeia gens la necessitat de les persones de cercar
nous camins o de rebel·lar-se contra el sistema a causa del fet
que, professionalitzada, shavia integrat en ell a cop de talonari
o potser per lactitud ostentosa daquells que utilitzaven
els seus coneixements culturals com a marca fetitxista de superioritat
i de domini.
Tal vegada podríem pensar que estava fonamentada en el descobriment
de la funció de la cultura com a eina de manipulació al
servei dels qui volem controlar la societat o de la revelació
de la seva naturalesa dactivitat alienadora i obnubiladora que
manifesta un allunyament de la nostra autenticitat déssers
humans.
I estaríem pensat en passat perquè sembla com si a aquell
rebuig dolgut (1) lha succeït
una actitud dindiferència força generalitzada. ¿Per
què aquesta indiferència cap a la cultura, com a factor
que ens permet enlairar-nos humanament, si fa cent anys i escaig una
bona part del proletariat i de la burgesia sesforçava en
assolir-la, com si el futur dels seus anhels socials, morals i espirituals
depengués del màxim coneixement i domini possibles de
les seves expressions? Tan gran va ser el desengany de loptimisme
racionalista que sha desembocat en aquesta mena de nihilisme passiu?
O hi ha hagut altres factors coadyuvants en aquest procés?
(Però si són comprensibles aquell dolgut desengany o aquest
distanciament escèptic, ¿què pensar del conformisme
daquells publicistes intel·lectualitzats que es feliciten
de la manca de sentit dalgunes de les coses que actualment sanomenen
cultura, que menyspreen la creença en el poder de la voluntat
de lésser humà per superar-se gràcies al
coneixement o que beneeixen lassimilació de la cultura
popular amb el gaudi efímer dalguna mercaderia supèrflua?
Perquè la celebració joiosa de la decadència i
de la degradació? Laltra cara de la crisi daquella
cultura diguem-ho ja! és la omnipresència
arrogant en els nostres dies duna altra mena de cultura que dubtosament
podem creure que ens ajudi a superar-nos.)
Què
entenem per cultura?
Voldríem
reflexionar sobre aquesta sensació de crisi, però... sense
saber quina cosa és la cultura i quina es la seva funció
difícilment podrem parlar de la seva salut.
Què entenem per cultura? Les respostes possibles són moltes,
però podem destacar dues concepcions: una de restringida (concebuda
en el segle XVIII, simultània a la difusió generalitzada
de la paraula cultura i potser a la mateixa concreció moderna
del concepte) que la considera com el conjunt de tècniques i
coneixements referents a la literatura, lart, el pensament i la
ciència assolits per un individu, fins a una més ampla,
la de lantropòleg Edward Burnett Tylor (formulada durant
segle XIX), que considera que cada cultura és el conjunt de coneixements,
creences, creacions artístiques, pressupòsits morals,
drets legislats, costums i qualsevol altre tipus dhàbits
i capacitats assolides per una col·lectivitat.
De tota manera, en general, quan es parla de cultura és molt
possible que lemissor i el receptor no parlin de la mateixa cosa.
I, a més, el concepte de civilització sentrecreua
per complicar més la situació.
Per a alguns el concepte ampli de cultura és sinònim del
concepte de civilització. Altres parteixen de la idea que el
contingut del concepte de civilització correspon al sentit restringit
del de cultura. Encara hi ha lopció dels que quan parlen
de cultura la consideren reduïda a làmbit dallò
que estudien les ciències socials i les humanitats, corresponent
a la civilització allò que estudien les ciències
naturals i les disciplines materialistes.
A la primera concepció se lha titllat delitista i
detnocentrista, i sha considerat que aquells que limpulsaven,
tot i partir dun pressupòsit humanista, sadreçaven
cap a un racionalisme excessiu, deshumanitzador. També se lha
acusat de jutjar les manifestacions culturals segons una escala de valors
imposada per les classes dominants, mentre que de la segona sha
valorat de manera positiva precisament perquè prescindeix daquests
prejudicis, tot i que alguns lhan titllada de justificadora i
fomentadora del totalitarisme.
En qualsevol cas, per desenvolupar la nostra inquisició partirem
del primer concepte, el restringit, que podem anomenar humanista, perquè
correspon al sentit col·loquial de la paraula, i amb això
ja estem mostrant les nostres cartes, no som (2) científics de
la cultura ornats dobjectivitat, sinó simples persones
que ens sentim angoixades, mancades de felicitat, a causa de la crisi
de la cultura. Som persones que creiem en la bondat relativa de la seva
funció, que pensem que el seu elitisme freqüent és
fruit duna política cultural i educacional desencertades
de manera inveterada i, que sabem que en el segle xx van quedar força
desautoritzats els prejudicis contra la industralització de la
cultura (3) i la cultura de masses moderna en sí mateixa i que
van arrelar formes de cultura híbrides que poden ser molt útils
(4); i que si ens centrem en la cultura occidental, és perquè
hi estem immersos. I que, potser, també pensem que partint de
laltre concepte, el de la cultura civilitzadora, hi hauria més
coses a criticar (pressupòsits morals, drets legislats, costums,
hàbits, creences...) que a defensar (coneixements intel·lectuals,
creacions artístiques...).
I quina funció hauria de tenir la cultura humanista? El conjunt
de coneixements que hem esmentat subministren a la consciència
dun individu unes dades determinades que li permeten la progressió
del seu desenvolupament intel·lectual, espiritual i estètic
i, mitjançant aquest desenvolupament, abastar allò que
al segle XVIII sanomenava la virtut, o sia, el domini dun
mateix (traïció a la nostra naturalesa autèntica
o, pel contrari, manifestació necessària de la nostra
condició humana?).
Però ladquisició del coneixement dun mateix
i de lésser humà i del coneixement del mon físic
i social que ens envolta no és un procés individual, és
un com procés dosmosi mitjançant el qual aquests
coneixements són rebuts per cada individu des del context cultural
i mediàtic al qual pertany i cada un daquests els retorna
al mateix context en compartir-los amb altres individus, incidint també
en lenriquiment del teixit social. Per això també
hi havia qui creia que la funció de la cultura és, més
aviat, que la societat semmiralli i pugui tenir una visió
crítica de sí mateixa.
La
crisi de la concepció optimista de la cultura
Millorar lhome
i millorar la societat. Aquest era, sens dubte, lobjectiu humanista,
racionalista, materialista i absolutament pragmàtic que
pretenien assolir els il·lustrats del segle XVIII, aconseguir
mitjançant la democratització de laccés a
la cultura humanista la felicitat individual i que aquesta, generalitzada,
revertís en laparició de la felicitat social.
Una felicitat social a assolir en un marc cultural (normatiu) més
ampli, amb una caracterització que en laspecte econòmic
es podria qualificar com de precursora de leconomia del benestar
i que en laspecte polític correspondria al de lEstat
social de dret tal com va ser concebut per la burgesia i portat a la
pràctica a lAlemanya de finals del segle XIX; és
a dir, en una reforma del capitalisme o, almenys, en una atenuació
de les seves conseqüències.
Però el plantejament dels il·lustrats es basava en un
greu desequilibri i, ja al mateix segle XVIII, el seu posicionament
benintencionat i optimista va ser posat en qüestió amb escepticisme
per Jean-Jacques Rousseau, qui, encertadament, va veure com la cultura
en mans dels il·lustrats no era una eina per al progrés,
sinó un element atuïdor que uniformitza les consciències
i amaga rere la seva aparença progressista la causa de la desnaturalització
de lésser humà que és allò que lallunya
de la felicitat primigènia: la pèrdua de la llibertat
i la pèrdua de lespontaneïtat, ambdues pèrdues
basades remotament en les desigualtats econòmiques.(5)
El moviment romàntic, al segle XIX, davant duna primera
de crisi moderna de la cultura, es va encarregar de compensar, en una
oscil·lació pendular, la manca datenció a
linstint, a les emocions, a les parts no racionals de la consciència,
mostrada per la cultura il·lustrada. I a posar en dubte, amb
tota la raó, la positivitat intrínseca del progrés
tal com lentenien els il·lustrats! (6)
Entre daltres aspectes, el romanticisme també va impulsar
una consciència de les particularitats culturals nacionals fins
a un grau gairebé fonamentalista enfront de lhomogèneitat
de la cultura universalista dels il·lustrats i va prestar atenció
a les manifestacions de la cultura popular.
¿Però, tot i que durant el segle XIX sexpandeix
una primera cultura de masses (7), no és també
en el context ampli del romanticisme on sorgeix la idea maligna que,
per naturalesa, la massa (un terme pejoratiu (8), a diferencia
del terme poble) no pot assolir la comprensió de determinades
produccions culturals, tan sols a labast dindividus escollits
i excepcionals?
Dues
visions de la crisi de la cultura
Amb Friedrich Nietzsche
culmina una tendència present al romanticisme, aquella que lluita
contra un instint degeneratiu de cultura que combat la vida. Per a Nietzsche
cal viure plenament, sense renúncies, sense reserves, amb valentia,
acceptant tot el conflicte i el dolor de lexistència. De
la lectura de Schopenhauer va derivar la seva confiança en lart
com a mitjà per a transformar la cultura i la societat i assolir
individualment aquella plenitud vital assenyalada com a objectiu.
Nietzsche, amb el seu estil tan peculiar, va observar que el poble comprèn
poc la grandesa, però que aprecia molt als grans homes, als comediants
que aparenten posseir-la.
La cultura creativa, bella i vital, és la que es forja amb lentitud,
tenacitat i un gran esforç, en la soledat de la consciència,
amb una vivència pròpia, i dóna com a fruit la
democràcia en la pluralitat. I no pot ser cultura creativa aquella
que sassoleix amb una formació accelerada, per a
guanyar diners amb rapidesa i, encara més, amb una formació
solida que permeti guanyar moltíssims diners.
Ben començat
ja el segle xx, Oswald Spengler, qui va gaudir duna fama impactant
però efímera amb el seu llibre La decadència
dOccident, diu que allò que nosaltres hem quedat en
designar com a cultura floreix quan una civilització (9) entra
en decadència ineluctable, que laugment del nivell cultural
va doncs acompanyat duna crisi que implica una manca de confiança
en la seva societat i en els seus objectius i valors; la proliferació
de lescepticisme, la confusió relativista i el pensament
feble.
Podem rebutjar amb benvolença la seva pretensió de predir
el futur dels pobles mitjançant un mètode científic,
però no podem deixar dobservar amb inquietud com certs
símptomes que la seva capacitat dobservador va saber captar
han caracteritzat en bona part la evolució de la civilització
occidental fins al nostres dies.
Lexpansió
de la cultura de masses
Larribada
del segle xx va portar un altre fenomen que va augmentar la sensació
de crisi: lexpansió desorbitada de la cultura de masses,
entenent que aquest concepte de massa no equival al de classe obrera
i que aquesta cultura de masses no es el conjunt de les diferents cultures
populars i tradicionals.
Una cultura atractiva i realment labast de tothom, però
també una cultura uniforme, o falsament diversa, i que ens pren
el protagonisme de la recerca o de la creació a gairebé
tots, coses aquestes que no succeïen a la cultura popular tradicional.
Una cultura que es produïda, cada vegada més, amb una finalitat
purament lúdica per tècnics empresarials que no són
estrictament els creadors i a les quals la seva potencial funció
formativa o deformativa els hi resulta indiferent sempre que obtinguin
un lucre (amb linevitable tendència a elidir tot aquells
factors que exigeixin un mínim esforç o un compromís
amb la realitat). Tot i això, també és una mena
de cultura que, si sescau, és susceptible de ser utilitzada
directament per a la manipulació partidista de les idees i de
les conductes i així ha estat emprada amb èxit en moltes
ocasions.
José Ortega i Gasset, partint duna posició derivada
de la il·lustrada i parlant des dun perspectiva civilitzadora,
va donar el primer crit dalarma davant aquesta pèrdua de
la funció normativa de la cultura, però ho va fer, com
és sabut, des duna actitud aristocràtica, autoritària
i plena de menyspreu cap a la gent vulgar, i des del convenciment erroni
que eren les masses directament les qui imposaven el seu criteri i no
les oligarquies capitalistes o les jerarquies estatistes. No obstant,
també va alertar, encertadament, contra una cultura exclusivament
tècnica, despecialistes, didiots savants.
(De fet, es com si a Ortega, i molts altres pensadors que no cal ni
esmentar, ja els hi estava bé que hi hagués una cultura
popular de masses no tothom pot arribar a enlairar-se, ni ens
convé, pensaven sempre i quan aquesta no anés guanyant
terreny a la cultura humanista i es quedés reduïda a làmbit
de la xusma.)
No gaire després, Walter Benjamin manifestava que els mitjans
tècnics que permetien la nova cultura de masses al facilitar
laccés a les grans obres culturals les privaven del seu
valor dobjectes de culte al destruir la seva aura. Les grans obres
shaurien daprehendre des de la solitud, el recolliment,
des de la profunditat de la consciència... Assolir el seu missatge
hauria de ser el final dun procés de voluntat que superés
totes les dificultats (daccessibilitat, de desplaçament,
dorigen social, destudis...), si sens ofereixen en
safata per deixar relliscar una mirada distreta sobre elles tindran
el mateix valor que qualsevol dels milers de productes banals que produeixen
simultàniament aquests mateixos mitjans tècnics.
O dit des dun altre punt de vista, el desenvolupament tecnològic
pot ser un instrument de control i de desactivació individual
i social, ja que, a causa seva, es possible substituir la presa de consciència
basada en la pròpia experiència per veritats induïdes
per la ideologia de les classes dominants i la col·lectivització
daquelles experiències es veu desplaçada per una
recepció en solitari i en sentit únic daquestes
veritats alienes.
Sigmund Freud, partint també duna visió àmplia
de la cultura, però sense la desagradable actitud aristocràtica
dOrtega, va assenyalar amb un to pessimista, perquè
no concebia una civilització que no fos repressora que
la crisi es devia a que, realment, determinades manifestacions necessàries
de la cultura civilitzadora no són gens afavoridores de la llibertat
i que, per tant, és impensable que tots els individus acceptin
per igual renunciar a la seva llibertat individual a causa de les exigències
daquesta (10), de manera que el conflicte era inherent a la condició
humana.
En aquest moment, especialment a lobra de Freud, es fa evident
laparició duna nova crisi de la cultura. Tornem amb
ella, en un nou context, a la denúncia de Rousseau. El desig
de llibertat de lésser humà pot exigir lluitar contra
una determinada cultura si aquesta es percebuda com un jou que no pretén
millorar-lo, sinó domenyar-lo.
La nova cultura popular de masses també pot formar part daquesta
cultura domenyadora, tot i que pot ser presentada fàcilment pels
seus promotors, conscients o companys de viatge, com una cultura democràtica,
perquè és la que la gent demana, com ho demostra que sigui
consumida massivament.
Llavors, en nom duna democràcia falsa i al servei duna
civilització deshumanitzadora, les manifestacions culturals que
no se sotmeten a les exigències de la indústria del lleure
i que volen aprofundir en el coneixement crític de lésser
humà i del món físic i social i soposen
als dictats del Mercat poden ser titllades davorrides, cansades,
antiquades i estranyes pels mercenaris a sou del Sistema; i els refractaris
a aquesta cultura degradant poden ser titllats fàcilment daristocràtics,
reaccionaris i caducs, pitjor encara, denemics del poble.
Cultura
i cultures
Però no ens
avancem i tornem a mitjan segle XX. Durant el seu segon terç,
diversos pensadors, especialment des dels Estats Units (11),
van reflexionar críticament sobre certs productes de la cultura
de masses promoguts per les indústries modernes, i no ho van
fer des duns pressupostos societaris, no aristocràtics.
Coincidint, alhora, en rebutjar el monopoli de la alta cultura per part
dunes elits i en desitjar que la possibilitat daccedir a
aquesta fos garantit per a tothom.
Teodor Adorno i Max Horkheimer, per exemple, van assenyalar com una
característica comuna als productes de la cultura de masses,
el que, sota la seva aparença dinàmica i transgresora,
trobem en realitat una gran tendència a limmovilisme i
a lescalfabraguetisme (12).
Un altre, Dwight MacDonald, va negar absolutament el caràcter
cultural dels productes de la cultura de masses, tot i que admet la
possibilitat que certs autors i certes obres valuoses presentin simultàniament
trets de lalta cultura i de la cultura de masses. Per a ell, aquesta
darrera no pretén ni tan sols divertir, això exigiria
pensar, simplement serveix per distreures. Després de reconèixer
que lalta cultura és majoritàriament mediocre, afirma
que tot i així la millor de les obres de la cultura de masses
(13) és pitjor que la més mediocre de les de lalta
cultura.
Recordava també lexistència duna cultura popular,
sorgida del poble per a satisfer les seves pròpies necessitats,
del qual la cultura de masses mai podrà ser continuadora sinó
substitutiva, ja que aquesta darrera sorgeix imposada des de dalt per
empresaris assessorats per tècnics en la manipulació dels
reflexos condicionats animals.
En aquest sentit, va indicar que, si bé es pot dir que el productors
de la indústria cultural (14) no observen als integrants de la
massa popular amb la condescendència paternalista o proselitista
de certa part dels aristòcrates de la cultura amb majúscula
que creuen que cal orientar-los perquè surtin de mediocritat
o de la barroeria cultural i desenvolupin les seves capacitats potencials,
en canvi ells si que ho fan des del més absolut menyspreu tractant-los
implícitament de ramat amorf i des del més absolut convenciment
que no cal orientar-los cap a formes més elevades de coneixement
perquè els manca la capacitat per assolir-les, coincidint absolutament
amb el punt de vista daquella altra fracció dels aristòcrates
de la cultura que menyspreen el poble pla.
Una altra aportació interessant daquest pensador és
la denúncia contra un nou estrat de cultura intermedi entre
el highcult i el masscult que ell va descriure i
va anomenar midcult, una cultura aparentment enlairadora,
a la page i en un nivell suposadament a labast de gairebé
tothom, però en realitat un producte banal per a la gent pretensiosa
(15). No nega que gràcies a la midcult lalta cultura
cada vegada sigui més consumida, pero tampoc oblida la passivitat
del consumidor...
Per MacDonald, lorigen del problema és el desig de tot
sistema més o menys totalitari de desintegrar tota mena de comunitat
(família, església, sindicat, associació, nació...)
per reduir la societat a una massa dindividus atomitzats incapaç
denfrontar-se amb ell. En conseqüència la solució
seria la desaparició de la societat capitalista, liberal o estatista;
de tota manera, deixava ben clar que a les anomenades democràcies
lindividu té loportunitat de rebutjar la cultura
de masses i seguir el seu propi camí, mentre que al règims
totalitaris aquesta es imposada fèrriament sense opció
a la dissidència.
Marshall MacLuhan, en canvi, va reivindicar la barreja de les formes
de la masscult i la midcult amb les noves tecnologies
com a una nova forma divertida daccedir a laprenentatge
i anunciava larribada alliberadora de laldea global, tot
i que no gaires anys després la cruesa de la realitat li va fer
moderar el seu optimisme respecte als mitjans de comunicació
de masses i la societat global.
Herbert Read, des duna postura que podríem anomenat primitivista,
considerava lart com una manifestació inherent a la naturalesa
de lésser humà i no es va cansar de reiterar que
allò que anomenen manifestacions culturals no són sinó
les formes corrompudes daquelles activitats de dorigen biològic
que mai haurien dhaver-se desmembrat de la vida quotidiana dels
individus i les col·lectivitats a causa dhaver-les convertit
el capitalisme en mercaderies. Segons ell, doncs, calia retornar a un
estat en el qual no existís una separació artificial entre
la vida i lart, però, com fer-ho?, si els poetes, els artistes,
les persones recerquen els secrets de la naturalesa material i espiritual,
a hores dara, són uns competidors molestos per als polítics,
un entrebanc perillós per als mercaders i una mena de consciència
enfadosa per al poble pla. No parla de cultura de masses, però
si de certes activitats espectaculars amb les quals aquest poble pla
defuig continuadament de la realitat
Herbert Marcuse va recuperar la idea de què la racionalitat ha
de tenir com a objectiu la consecució de la felicitat social
i individual i no ser un instrument al servei del totalitarisme mercantilista,
i va denunciar que una de les conseqüència de lembrutiment
de les persones en una societat industrial avançada és
la seva recerca dun lleure que lembrutint-li encara més
li permeti certa sensació alleujadora dalliberament i el
seu rebuig duna cultura reflexiva i crítica que el faci
enfrontar-se amb la realitat. La seva alternativa passava per fer convergir
la raó amb lart i el treball amb el joc, cap al triomf
de la cultura i la derrota de la civilització repressora, cap
a la plenitud i la unitat de la vida de les persones.
Marcuse, daltra banda, creia que la cultura de masses devalua
irremeiablement tots aquells elements de la cultura enlairadora
que pugui incorporar, però això no importa gaire al Sistema,
perquè per a aquest la cultura no tan sols ha esdevingut innecessària,
sinó perillosa.
Una mica després, els situacionistes (amb Guy Debord al capdavant)
van reivindicar que la desintegració i agonia de la cultura humanista
burguesa convertida en una cultura onanista només per a cultes
havia arribat a la seva fi, la mort de lart, i que la tendència
a seguir pels artistes i pensadors honestos no era treballar en lespectacle
de la fi dun mon, sinó en la fi del mon de lespectacle.
Daltra banda, deien que el capitalisme avançat ja no es
conformava amb explotar els treballadors durant el seu horari laboral,
sinó que, mitjançant la cultura del lleure i a través
del mitjans de comunicació de masses, també els explotava
tota la resta del seu temps convertint-los en uns consumidors passius
i compulsius.
La seva proposta era la dabandonar les especialitzacions condemnades
i encetar la recerca duna cultura anònima, efímera,
funcional, ni especialitzada ni professionalitzada, que produís
una transformació en les persones i no un cúmul de coses
inútils. I precisaven que havia de ser una cultura industrial,
no artesanal, que havia de ser una cultura a la qual la vida quotidiana
resultés afectada qualitativament pel progrés tècnic
i els medis tècnics reconvertits permanentment per una vida quotidiana
no subdesenvolupada.
Daniel Bell va representar, tot i ser nascut a Polònia, el punt
de vista de lamerican way of life. Mentre en un dels seus
treballs més coneguts repassava diverses posicions contràries
a la cultura de masses, va deixar anar que els responsables nord-americans
daquestes crítiques gent com MacDonald, a qui titlla
de bolxevic eren esquerranosos frustrats per laparició
de lestat del benestar i el fracàs del socialisme sovietic.
Per a Bell la cultura de masses neix al segle XX i als Estats Units
quan aquests es decideixen a assumir el lideratge moral del món
gràcies a certes característiques socials exclusives de
la seva idiosincràsia nacional (riquesa generalitzada, absència
de conflictes socials, democràcia veritable...) que no es donen
en lloc més.
La veritable democràcia implica no discriminar la massa basant-se
en judicis de valor i qui li posa en safata un argument rotund contra
el pensament europeu fill de la Il·lustració que,
segons ell, ha intentat impedir laccés de la massa a la
societat és precisament Ortega amb el seu inoportú
elitisme.
La nova cultura, segons constatava Bell, ja no es basava en lintent
dassolir el progrés i la perfecció humanes mitjançant
lestudi i la pràctica de les arts i el pensament, sinó
en la definició dun estil de vida (16), estil que estaven
dictant sobre tot la televisió i les revistes femenines i de
decoració. La nova cultura, la cultura popular de masses, era
tota ella midcult i per tant allò que denotava estar en
lestil correcte era estar al corrent de les tendències
in i, a la inversa, les tendències que quedaven out
denotaven la pertinença a la part més aturada de la massa
(17).
El seu criteri per mesurar el progrés cultural consistia en les
estadístiques que indicaven laugment quantitatiu del consum
de productes culturals i de les hores de contemplació de la televisió.
Per cert, la seva única menció a una cultura popular anterior
a lanomenada de masses es una cita referida a làmbit
anglosaxó que la caracteritza com a reduïda a les baralles
danimals i les execucions públiques (18), amb la qual cosa
demostra la seva absoluta identificació entre cultura popular
i espectacle. De fet no entenia gens que la crítica cultural
alemanya es mostrés sorpresa per la recepció, per part
del públic burgès, de certes obres teatrals com a espectacles
de distracció, quan estaven posant en qüestió tots
els seus valors.
En canvi, en mig daquestes opinions i punts de vista, deia clarament
algunes veritats innegables com que, tot i que sigui cosa de minories,
mai a la història shavia pogut gaudir tant de bones produccions
culturals com a mitjan segle XX, que aquestes ofereixen múltiples
possibilitats en estrats diversos i que lexcel·lència,
mediocritat o execrabilitat duna creació no guarda cap
relació amb la seva possible classificació com a highcult,
midcult o masscult.
I, com un veritable profeta, va advertir de linflux de la tirania
de laudiència sobre la qualitat dels programes televisius
i va recordar que ladministració podia i devia imposar
el seu criteri sobre el temps dedicat a la publicitat i el temps dedicat
a programes de servei públic.
Gairebé simultàniament, lany 1965, Umberto Eco,
després duna estudiada ambigüitat disfressada de objectivitat,
va admetre que la cultura de masses produïda en una societat de
mercat és en la seva major part negativa per a la societat i
les persones i va reconèixer que només subvertint políticament
el sistema econòmic es podria trobar una solució real
al problema (tot i que, de seguida, es va oblidar daquesta conclusió
seva).
Eco, però, encara devia coincidir en alguns pressupostos amb
laristocràtic Ortega tot i blasmar-lo implícitament
perquè arriba a afirmar que la indústria que produeix
la cultura de masses correspon a una època en la qual la vida
social està controlada (voldria dir condicionada?) per les classes
subalternes; i, per descomptat, la idea duna cultura popular desvinculada
de la cultura de masses no li volta pel cap en cap moment, com li passava
a Bell.
Tornem, però, a la seva postura davant el problema de la cultura
de masses. Encertadament afirma que la cultura enlairadora
no ha desplaçada ni substituïda per la vulgar
cultura de masses, que ambdues poden ser complementàries, i que
el problema no és lexistència en si mateixa daquesta,
sinó el concepte que es tingui de com ha de ser i de quina ha
de ser la seva funció.
Com que Eco es devia moure en una bombolla acadèmica, proposa
quatre línies dinvestigació i anàlisi sobre
la cultura de masses que, desenvolupades fins i tot en làmbit
universitari, puguin subministrar als homes de cultura(19)
elements per actuar com a operadors dins lesfera de la
cultura de masses perquè aquesta sigui vehicle de veritables
valors culturals.
Però sembla que ni les propostes de treball dEco han reeixit
(20), ni els homes de cultura han pogut o volgut actuar com calia, ni
la novíssima cultura de masses és vehicle de veritables
valors culturals. A hores dara, ¿potser no està
la Universitat al servei del Mercat, no shan venut la dignitat
els homes de cultura mediàtics als mercaderots, no
és la cultura de masses una simple mercaderia? (21)
(Acabem aquí aquesta passejada per diverses opinions sobre la
crisi de la cultura al món occidental, podria prolongar-se innecessàriament
i aniríem repetint quatres actituds que, amb variants es poden
resumir així: 1/ La dels que condemnen lexpansió
de la cultura de masses, des duna postura immobilista [Adorno,
Horkeimer, MacDonald...]. 2/ La dels que rebutjen tant la cultura de
masses con la cultura culta fosilitzada i voldrien el retorn
a una cultura de la vida quotidiana [Read, Marcuse, Debord...] 3/ La
dels que, més o menys, ja els està bé com van les
coses [Bell, MacLuhan...]. 4/ La dels que busquen una adequació
de la cultura de masses [ Eco...].)
La
«cultura» promoguda per la indústria del lleure
Hem vist com Eco
tenia una certa confiança que la cultura de masses es pogués
redreçar majoritàriament cap a una direcció positiva,
que la universitat desenvolupés unes investigacions que afavorissin
el debat i que els homes de cultura tinguessin alguna cosa
a dir sobre el tema i algun auditori a qui adreçar-se.
Però, quaranta anys després, podem pensar que la realitat
cultural que ens envolta sencarrega prou bé tot sola en
mostrar-nos com el seu optimisme i la seva bonhomia anaven errades.
¿La universitat, les escoles, els mitjans de comunicació,
els creadors, les empreses culturals... estan al servei del despotisme
neolliberal, tant amb la creació de mà dobra qualificada
o especialitzada, dhomes unidimensionals, com amb la difusió
de formes de cultura de masses degradants i narcòtiques?
¿Podem parlar encara de cultura de masses quan la indústria
del lleure ja no es dedica ni tant sols a localitzar aquells creadors
de cultura popular amb qualitats rellevants per reproduir en sèrie
les seves creacions, sinó que ara es dedica a dissenyar fredament
unes icones rere les quals ofereix un producte de vida breu mancat en
absolut de la vitalitat i/o de la bellesa que ens van oferir les veritables
grans obres de la cultura popular de masses? No, de fet ja no es parla
de cultura de masses, si no de cultura-basura.
És clar que, des de les files de la postmodernitat una
bona part de la qual actua com a braç ideològic del neolliberalisme,
amb una coartada antropològica, potser sencarregaran de
negar qualsevol valor als judicis de valor qualitatius excepte
per burlar-se daquells qui encara es pregunten pel sentit de la
vida o que encara es fan preguntes sobre com assolir lequilibri
entre les necessitats de lindividu i les de la societat
i a assegurar que tot és cultura (per a ells, tot allò
que no pertany a làmbit de la natura o de les necessitats
vitals (22) i és susceptible de convertir-se en mercaderia
o es nés generador daquesta, és cultura).
Així, els projectes culturals que pretenen servir al desenvolupament
de la consciència de lésser humà fins
i tot els que responen a la caracterització de la cultura popular
estan quedant arraconats, reduïts a objectes dinterès
per a determinades elits marginals.
A lerror dels il·lustrats benintencionats, al desequilibri
en favor de la raó i en contra de lespontaneïtat,
lha substituït un desequilibri provocat per aquells qui malignament
es diuen partidaris de la llibertat i que afirmen que aquesta es troba
en la llibertat de mercat, en el consum fora mida que és en realitat
una forma desclavitud.
I que no ens diguin això és inevitable en una democràcia
cultural, perquè aquesta no es pot trobar en la uniformitat de
les produccions culturals i en la imposició de determinats models
i criteris, ni que siguin els majoritaris, sinó en la igualtat
doportunitats per assolir les produccions de la cultura tant
les més elitistes, com les de masses i les de transició
o hibrides, totes necessàries i en el respecte a la llibertat
a dissentir de lopinió o el gust o els interessos majoritaris.
Sense les imposicions interessades de les multinacionals de la indústria
del lleure, seria possible, sens dubte, aquesta democràcia cultural,
però ara tenim tota una cultura «per a les masses, però
sense les masses» (excepte a lhora de pagar).
La
cultura local en el context de lofensiva neolliberal
Passant de làmbit
global al local, preguntem-nos: quin paper tenen les institucions de
ladministració en aquesta qüestió de la cultura?
A lEstat Espanyol, la arribada de la democràcia formal
va suposar que les administracions públiques adduint que
durant el franquisme la cultura havia estat un luxe a labast de
molt pocs endeguessin el desenvolupament dels anomenats serveis
culturals i una política de subvencions a les entitats culturals
de la societat civil.
Molt bé, ¿però no es va ignorar que en èpoques
no gaire llunyanes determinades entitats culturals havien desenvolupat
aquest serveis en la mesura de les seves possibilitats per
posar-los pràcticament a labast de tothom? ¿Shavia
oblidat que determinades entitats, com lAteneu Enciclopèdic
Popular a Barcelona, la Institución Libre de Enseñanza
a Madrid i moltes altres arreu, al marge de les seves grans diferències,
havien autogestionat serveis culturals per a totes les classes socials?
No negarem que les administracions, especialment les locals que són
les mes properes a la ciutadania, han creat una densa xarxa de serveis,
però ¿no han tallat amb això les ales de les iniciatives
de les entitats culturals que ara depenen de les seves subvencions perquè
hem arribat a un punt que els membres de la societat civil poden dir-se:
«ja no cal pertànyer o donar suport a cap entitat cultural,
ladministració sencarrega de fer i promoure cultura
amb el meus impostos?». De tota manera, el suposar que de no haver
assumit ladministració aquesta funció la societat
civil es responsabilitzaria de donar suport a les iniciatives culturals
pertany al terreny de les hipòtesis dubtoses.
Daltra banda, la intervenció proteccionista no es el problema
que més ens hagi dinquietar, sinó el que es deriva
del fet que la ideologia neolliberal, que a més dantisocial
és antihumanista, pugui estar penetrant tant profundament en
ladministració pública que aquesta acabi oblidant
que ha destar està al servei de la societat i es posi al
servei de les empreses.
Les conseqüències del neolliberalisme poden ser devastadores.
Només cal llegir certs manuals per a la formació de tècnics
i gestors culturals per esgarrifar-se. Tot i reconèixer lexistència
de formes culturals artesanals i dactivitats de promoció
sociocultural gestionades per entitats (sens dubte totes dues considerades
com a rares espècies a extingir a curt termini), es parteix de
la base que actualment només existeix la cultura de masses, que
ha eradicat les altres, i que la cultura fins i tot la de lanomenat
patrimoni cultural segueix processos idèntics al de qualsevol
altre producte mercantil, seguint les lleis del mercat, fet que tenen
molta cura de remarcar que no jutgen com a negatiu. En altres ocasions
es considera la cultura com un simple coadjuvant del desenvolupament
duna ciutat com a producte del sector del lleure que es pot vendre
en una mena de cosa que anomenen lecomercat.
Arribaran algun dia aquests pressupostos ideològics a la nostra
ciutat [Terrassa]? Pot succeir algun dia que el paper protector i de
suport de ladministració pública local cap als ciutadans
i les entitats culturals terrassenques quedi substituït per una
actitud dissenyadora, pròpia de tecnoburòcrates, que ignori
les necessitats reals daquells, negligeixi les aportacions voluntaristes
daquestes en favor del desenvolupament de grans superfícies
culturals o de projectes absolutament mercenaris? Com poden, en
la mesura de les seves posibilitats, ladministració publica
i les entitats, com Amics de les Arts i Joventuts Musicals, contrarestar
linflux de la cultura consumista, de la cultura colonitzadora
i de la cultura basura? Estan Amics de les Arts i Joventuts Musicals
i les altres entitats culturals oferint allò que realment necessiten
els nostres conciutadans i conciutadades amb inquietuds culturals?
Mal
a la cultura o...
La cultura està
malalta, podem fer alguna cosa per guarir-la? ¿Tal vegada és
possible evolucionar cap a una altra cultura que sorgeixi de lactivitat
conjunta dindividus i entitats civils, amb uns nous valors basats
en lintercanvi crític dexperiències, en la
gestació col·lectiva de conceptes dobres al
marge que les concreti posteriorment un individu o un grup, al marge
que restin en la categoria artesanal o passin a convertir-se en productes
industrials? ¿És possible una cultura que sense menysprear
lherència aprofitable del passat avanci sota lempenta
de la vitalitat desfermada; que permeti a cada individu absorbir coneixements
exògens sense negligir la recerca daportacions pròpies?
¿És possible una cultura que sàpiga equilibrar
les aportacions de la tècnica, de la raó, de la lògica
i de les emocions? ¿És possible una cultura que per assolir-la
sigui possible conjuminar treball i plaer; que ens permeti ser homes
i dones de debò?
O potser ens està passant com a aquell sant vell que, ple de
candidesa, va provocar lastorament del Zaratustra nietzscheà?
Potser algú diu de nosaltres: «Serà possible! Aquests
pobres ignorants perduts en els seus somnis no shan assabentat
encara que la Cultura i lÉsser Humà han mort!».
(Qüestionari
que acompanyava el text originàriament: Preguntes
en espera de respostes)