A mesura que passen els anys, m'adono dels objectes i les coses que he anat acumulant a la memòria. El sedàs del temps va discriminant aquells que per la seva condició pregnant, pel seu contingut sentimental o bé per la seva configuració formal han incidit d'alguna manera, de vegades conscient i d'altres inconscient, en la meva manera de ser i de reflexionar. La casa dels pares és d'aquelles en què necessites les escales per accedir als diferents nivells que la componen. La primera ja la necessites per pujar del carrer. Una altra per anar a les golfes i una altra per pujar a la terrassa. És precisament aquesta última la que m'ha fet pensar. De fet és una escala senzilla i fins i tot petita. Només dotze esglaons. Però potser el més important d'aquesta escala no és la seva forma externa, sinó el seu espai intern, aquell que queda delimitat per les parets que l'aguanten; el que s'anomena sotaescala.

Si m'ho miro fredament, el sotaescala no hauria de ser un lloc gaire especial. S'hi acostuma a desar aquelles coses, trastos o eines que no tene un ús quotidià. Vet aquí, però, que aquest sotaescala de proporcions menudes ha estat el recinte clau de les meves primeres experiències i percepcions d'un espai. Recordo entrar-hi ajupit per una porta petita i quedar-me assegut en una bigueta de ferro que travessava l'angle esquerra. Aquest improvisat seient feia ben poc que encara servia per aguantar un dipòsit de petroli, del qual encara perdurava l'olor.

Passava moltes hores en aquell cau antropomòrfic. L'olor del lleixiu es barrejava amb altres olors que encara desconeixia. La qüestió era anar comprovant les identitats dels objectes exposats sobre el prestatge. A terra hi havia les galledes, estores, la regadora i algun pot de sabó per rentar la roba. M'agradava escriure per les parets. No hi havia gaire espai, però les recordo de totxo vermell i prou bones per pintar-hi amb guix blanc. De totes maneres, però, el millor era estar-hi i escoltar, olorar, i mirar el món per la finestra.

De la mateixa manera que hi va haver temps per conviure amb aquest espai intern, va arribar el moment de viure l'escala per fora; calcava la textura de les rajoles en un paper, arrancava els trossets de minerals que brillen amb el sol, rascava la pintura blanca de les parets a fi de deixar-hi signes i rastres, la pujava i la baixava sense tocar cap esglaó, o bé en quedava a dalt assegut mirant la troana i la figuera dels tiets, l'ocell del cirerer o aquella muntanya de núvols que venien de darrera els pisos.

Niu o talaia? No ho sé i tant se val. Però potser va ser assegut dins i fora d'aquesta escala on vaig començar a pensar que a vegades les coses aparentment tenen un motiu. El seu sentit, però difícilmente el trobo cercant el coneixement en elles mateixes, sinó que l'intueixo en la consciència d'aquest procés.