1

El desig de ser amb vuit extremitats: quatre cames i quatre braços. L'impuls de dos cossos per ser-ne un de sol, l'anhel d'una ànima partida. Això és eros (l'atracció eròtica): l'intent de recuperar la perduda naturalesa humana. L'amor és "el desig i la persecució de ser una sola peça", i allò a què aspira és "esdevenir de dos un de sol, ajuntant-se i fonent-se amb l'estimat". Desig de tornar a ser un sol cos, però de vuit extremitats, a través de la fusió d'home i dona... o home i home... o dona i dona... Tant se val. En l'amor els cossos "troben per atzar aquella meitat de si mateixos", i s'hi ajunten.

En l'origen, quan érem complets, teníem vuit membres. I això perquè cada ésser humà era com una esfera. Per tant teníem també dues cares, cadascuna mirant cap a un costat. Podíem caminar en els dos sentits, amb les quatre cames. Molt especialment, "quan desitjàvem córrer ràpidament, igual que els acròbates fan tombarelles en sentit circular girant les cames fins a la posició recta, avançàvem en cercle ràpidament, recolzant-nos sobre els membres, que llavors eren vuit." (El banquet, 190a).

Érem de tres tipus sexuals : mascle , femella i l'androgin (home i dona alhora), i cadascun amb dues parts sexuals. Érem complets. Ens sentírem poderosos, i això va fer que ens passéssim de la ratlla: els éssers humans desafiàrem els déus. Ai las! Zeus va decidir que en lloc d'exterminar-nos n'hi havia prou amb partir-nos per la meitat. I així vivim ara: només amb dos braços i dues cames, una cara... I és clar, buscant desesperadament amb cos i ànima la nostra altra meitat.

L'amor, el desig eròtic, doncs, és la nostàlgia de quan teníem vuit extremitats. Així ens ho explica el mite còmic posat en boca d'Aristòfanes al diàleg platònic El banquet. Burla o profunditat? Burla i profunditat.

2

Aquells còmics éssers humans esfèrics, masculins o femenins o andrògins eren més complets que nosaltres. De fet, imitaven la perfecció del Cosmos, també esfèric. Segons un altre diàleg platònic, Timeu, l'univers, el cosmos, és creat per un artífex bo i savi (el Demiürg). Aquest Cosmos és un gran ésser viu que conté tots els éssers vius dins de si mateix, i ha de tenir - com els éssers humans abans de ser partits pels déus - la figura d'esfera:

"La figura apropiada per a l'ésser viu que ha de tenir en si mateix tots els éssers vius hauria de ser la que inclou totes les figures. Per tant, el va construir esfèric, amb la mateixa distància del centre al extrems en totes les parts, circular, la més perfecta i semblant a si mateixa entre totes les figures, perquè va considerar més bell el que és semblant que el que és dissemblant." (Timeu, 33b)

Si el Cosmos és esfèric és per raons de bellesa, proporció i harmonia. En l'esfera totes les parts són similars entre elles; el centre hi està perfectament situat; a més, deien els grecs que conté en si totes les altres figures.

Una altra de les característiques d'aquest Cosmos esfèric: és únic. Refusa Plató la idea d'infinits universos. L'infinit és l'inacabat i per tant és imperfecte. Si hi haguessin infinits universos, difícilment podrien ser perfectes. No podrien imitar el Model Ideal i Etern. La unicitat garanteix la identitat, la semblança; conjura la dispersió, la diferència.

D'altra banda, la solitària unicitat de l'esfera còsmica assegura que l'univers sigui complet i autosuficient. No depèn de res fora de si mateix. En si mateix hi és tot. En conseqüència, ésser viu còsmic solitari i entotsolat, per què hauria de tenir extremitats?

"Va considerar que no havia d'afegir-hi vanament mans, que no necessitava per prendre o rebutjar res, ni peus ni en general cap instrument per desplaçar-se" (Timeu , 33c)

Com que és complet, plenament autosuficient, solitari, el Cosmos esfèric tampoc no necessita ulls, ni oïda, ni boca, ni nas, ni cap altra mena d'orificis:

"com que no estava rodejat d'aire, no necessitava respiració, ni li feia cap falta cap òrgan a través del qual rebre l'aliment, ni per expulsar després l'aliment ja digerit. No res sortia ni entrava en ell per enlloc -tampoc no hi havia res - ..." (Timeu, 33c)

Una esfera totalment llisa, doncs, de manera que visualment s'emfasitza la seva completesa i autosuficiència.

És un ésser viu, i per tant també té moviment, l'únic moviment perfecte: el moviment circular regular.

"Com que no necessitava peus per a aquest circuit, el va engendrar sense cames ni peus." (Timeu , 33c)

La naturalesa humana, en aquells temps originaris, abans de ser partits per la meitat, imitava la perfecció del Cosmos: també érem esfèrics i si volíem ens podíem moure en moviment circular - això sí, amb l'ajuda de les quatre cames i els quatre braços.

3

Recapitulem. Fórem complets quan teníem vuit membres. Ens partiren en dos, i perdérem la forma esfèrica. (Actualment només el cap, la nostra part més noble, manté la semblança amb la figura perfecta). L'eros, el desig eròtic, és l'impuls en cos i ànima per recuperar aquella plenitud esfèrica a través de la unió dels cossos enamorats.

Quina fou la nostra plenitud? Ser esfèrics i poder desplaçar-nos en moviment circular. Així imitàvem la perfecció del més perfecte dels éssers vius: el Cosmos. Ara bé, estàvem marcats per una sèrie de mancances.

En primer lloc, a més del moviment perfecte , el circular, també ens desplaçàvem amb altres moviments no tant perfectes - posem per cas, cap endavant i cap endarrera.

En segon lloc, el fet que fóssim una pluralitat denotava que no érem tan complets ni autosuficients. Si érem molts era perquè ens necessitàvem els uns als altres. Érem una multitud d'esferes de diferents tipus sexuals pul·lulant per l'univers. El Cosmos en canvi és únic: idèntic a si mateix, semblant a si mateix, no necessita de res més.

En tercer lloc, depeníem del nostre entorn: havíem de tenir nas per respirar, boca per menjar, orificis per excrementar i orinar ... Érem esferes que s'havien d'obrir fora de si mateixes. Per això teníem extremitats: per desplaçar-nos en funció de les nostres necessitats. Braços i cames, entre altres, interrompien i esguerraven l'esfericitat del nostre cos, no pas de pulida i llisa superfície.

En conclusió: no érem plenament complets ni autosuficients. Aquesta fou - i continua essent - la nostra mancança radical, originària, ontològica, constitutiva de la nostra manera de ser. I d'aquí les raons de la nostra "caiguda". Com que els éssers humans no érem els únics, descobrírem altres éssers diferents i més poderosos: els déus. Esdevinguérem així conscients de les pròpies imperfeccions, i d'aquí nasqué l'enveja. Aquesta ens portà a desafiar els déus. I ells ens partiren per la meitat.

En definitiva, quan teníem vuit extremitats, érem més complets i més perfectes, però no érem ni plenament complets ni plenament autosuficients. La perfecció no rau en el vuit - ni en qualsevol altre nombre - sinó en l'U, la unitat que dóna lloc a la sèrie dels nombres. L'entotsolada esfera de ben delimitada superfície, el Cosmos, l'ésser viu que conté tots els éssers vius, és la concreció plàstica d'aquesta unitat originària i originant.

4

Creien alguns xamans siberians que el món és un pandero amb vuit línies dobles que el tensen. Cada punt de tensió correspon a cadascun dels vuit punts cardinals (els quatre primaris i els quatre secundaris). Al final de les seves sessions, el xaman feia diversos signes de la creu per tal de tancar les vuit direccions, i enviar així les poderoses i perilloses forces a la seva llar. Els vuit punts cardinals, com els vuit punts del tensió del pandero, contenen i mantenen a ratlla forces que poden portar el caos. Instauren un ordre en un espai altrament convuls i sense límits, monstruós i intractable.

Entre els principals pensadors grecs - els pitagòrics, Parmènides, Plató, Aristòtil ... - hi trobem també esmentades forces caòtiques similars a les que utilitzava i mantenia a ratlla el xaman. Per exemple, l'apeiron. Aquest terme s'ha traduït de vegades com a "infinit", si bé potser és millor "il·limitat", "indefinit". És l'oposat al que és ben delimitat, ben perfilat, ben definit. L'apeiron, en virtut de la seva indefinició, manca de límits, desdibuixament i disgregació, és imperfecte.

També en Plató, com entre els xamans, al principi d'ordre (l'esfera única i llisa, el Cosmos Vivent) s'hi contraposa i enfronta una altra realitat:

"... certa espècie invisible, amorfa, que ho admet tot..." (Timeu, 51b)

Es refereix a la matèria receptora de totes les formes. Com que ha de rebre totes les formes, en sí mateixa és amorfa, i es caracteritza per la manca de límits. Tot el contrari de la ben delimitada figura esfèrica del Cosmos. I la matèria per naturalesa també és invisible: la vista només pot captar formes ben delimitades, ben definides, ben perfilades. L'amorf no és visible.

"La nodrissa de l'esdevenir ... adquireix formes múltiples, i com que està plena de forces dissemblants que no mantenen un equilibri entre si, es troba tota ella en desequilibri; fimbreja de manera desigual en totes les seves parts, és agitada per les formes, i en el seu moviment, les agita al seu torn." (Timeu, 52e)

Si l'esfera és la figura més semblant a si mateixa, la matèria receptora és dissemblança. Enfront del regular moviment circular del Cosmos Vivent, aquesta altra realitat es mou desordenadament, caòticament: fimbreja. Constantment es disgrega, es fragmenta en pluralitats -res més allunyat de la unicitat i identitat ideals.

Aquesta manca d'unitat, la constant dispersió, la transformació sense terme, fa que la matèria només sigui coneguda com en una mena de somni, confusament. Com que no és única, ni idèntica, ni semblant, no és identificable per al raonament. És una "realitat" onírica.

Les denominacions que aplica Plató a aquesta matèria onírica en constant agitació -excitació - són inequívocament femenines: nodrissa, mare, receptacle (matriu) ... Al final d'aquest mateix diàleg, el Timeu, Plató centra la descripció de l'esséncia del sexe femení en l'úter i la matriu:

"un animal amb desig de procreació en elles, que s'irrita i s'enfureix quan no és fertilitzat a temps durant un llarg període, errant per tot el cos, i obstrueix els conductes d'aire sense deixar respirar" (Timeu,90e)

Les dones duen dins d'elles un animal - la matriu -, que les domina i manté en constant agitació i excitació, les quals no amainen fins que no s'uneixi la dona amb un home que la fecundi. De similar naturalesa és aquella realitat amorfa, onírica, caòticament inquieta que es contraposa a l'equilibri del Cosmos esfèric. Aquells moviments desequilibrats, aquells fimbrejaments, aquelles agitacions amb què Plató descrivia la matèria eren metàfores crues del desig i l'excitació sexuals (femenins). L'il·limitat és la mare; les formes ideals (el Cosmos) són el pare. El fill és la realitat visible, el Cosmos material, un mixt dels procreadors.

Reprenem el mite que ens deia que originàriament la raça humana era de cos esfèric, amb dues parts sexuals, i que informava de l'existència de l'androgin (mixt de mascle i femella). Un cop ens hagueren partit els déus, nasqué l'impuls eròtic com a conseqüència de la separació en dues meitats. L'eros és fruit de la distància i la nostàlgia.

Ara bé, entre el Cosmos i la matèria, no hi ha també una distància que ha de fer néixer l'excitació del desig? El fet d'haver de recórrer a la matèria amorfa com a principi complementari d'explicació de l'univers visible, no desmenteix la suposada completesa i autosuficiència del Cosmos únic i entotsolat?

Tot principi d'ordre - sigui a partir de l'U o de qualsevol altre nombre subsidiari, com ara el vuit - pretén conjurar els terrorífics perills del caos, de l'il·limitat, de l'infinit abismal. També és cert, però, que alhora l' invoca, el necessita. Què seria del pandero del xaman si les vuit línies no fossin tensades per aquelles forces potencialment caòtiques i destructives?

Hi ha una secreta intimitat entre l'il·limitat - dispers, dissemblant - i l'esfera -única i idèntica.