Presentació:
Era un nen jo
en temps del darrer franquisme - i de les primeries de "la transición"
- que remenava, potser per avorriment, potser per aquella mena de curiositat
que als infants els sembla detectivesca, els llibres que corrien per
casa. Un d'ells, de rugoses tapes blaves, descolorides més pel
pas del temps que per la llum i l'ús, era Un
señor de Barcelona
(Josep Pla). M'atreien les fotografies dels carrers de Barcelona de
feia llustres, i especialment les d'uns senyors de boines estrambòtiques
i bigotis dalinians avant
la lettre,
: els carlins. I alhora llegia i rellegia - tant per curiositat com
per fer fora l'avorriment - L'avi,
de Joan Comorera. Era un exemplar que li havia regalat, al nen d'abans
de la guerra civil que fou el meu pare, el seu padrí - Pere Pi
i Calleja. No ha estat fins molts anys després que he sabut que
l'autor fou membre destacat del PSUC. Com van les coses! En temps de
rància dictadura nacionalcatòlica, d'una banda llegia
sobre uns exòtics carlins, i de l'altra, sense saber-ho, m'empapava
de la moral laica del llibre de Joan Comorera! Jo, que pràcticament
no vaig tenir avis, gràcies a la literatura ha estat com si n'hagués
tingut un que expliqués batalletes i un altre que m'alliçonés
des d'unes fortes conviccions de servei a la comunitat i a la humanitat.
És clar, avui dia rellegir-lo deixa un regust de carrincló
o d'excessivament moralista -però algunes de les historietes
de l'avi encara es belluguen pel meu magí. Per exemple, una que
narrava la lluita entre dues ciutats - premonició de la guerra
civil . O la que presento aquí, en homenatge i agraiment: la
història estrambòtica de Quimet,
el nen prodigi
- per cert, no em sembla bogeria proposar que hom la llegeixi com si
fos una de les fantasies càustiques de Tim Burton...
Josep Ma Casasús
Rodó
—He llegit
que Edisson, l'inventor del fonògraf és milionari i dorm
tres hores cada dial... Jo vull estudiar per ésser més
gran que Edisson, més ric que Edisson i per dormir menys hores
que Edisson!
Així va respondre al seu pare, Quimet, el nen prodigi, admiració
de la gent innocent i joia sense preu per a la seva mare, una preciosa
criatura d'ulls sempre alegres, perquè en ells vivia, present
o absent, la imatge del seu fillet.
—Per què li deien el nen prodigi, Avi? —preguntà
Nuri.
—Perquè ho era, filleta; un fenomenal prodigi que no caminava
i ja se sabia de memòria l'abecedari i les quatre regles.
Precisament per això el seu bon pare estava molt capficat. Què
en faria d'un fill tan prodigiós? La seva enorme responsabilitat
l'aclaparava. Què seria el seu fill? La resposta que secretament
es donava l'enorgullia, però també l'espantava per si
no atinava a posar-lo en el camí de la grandissima celebritat.
El destí del seu fill no era vulgar. Nit i dia hi pensava i la
llum no es feia en el seu cervell. I, quan es trobava més perdut,
preguntava amb angoixa:
—Què vols ésser, Quimet, fill meu?
Químet, al començament, esbalaït potser pel seu íntim.
convenciment, tenia respostes fantàstiques. Un dia va dir al
seu pare:
—Vull ésser policia, papà!
I un altre, veient el seu pare més trist que mai, va respondre:
—Vull ésser xofer, papà!
I una tercera vegada, talment com si no sentís cap desig de complaure
el seu pare, ni d'alliberar-lo dels seus dubtes, car ja comprenia aquest
que el seu fill jugava amb ell:
—Vull ésser aviador, papà!
Cada resposta era com un punyal clavat al cor del bon pare de Quimet.
No entenia el seu fill. Per què no volia revelar-li el seu gloriós
destí, a ell que tant l'estimava, a ell que tot ho volia sacrificar?
El prec últim va donar, a la fi, els seus fruits, i una nit,
nit inoblidable, Quimet va pronunciar la sagrada frase, la de la seva
fama:
—Vull ésser més gran, més ric, més
famós que Edisson!
El pare no va saber contestar res a tan extraordinària revelació.
No hauria tampoc pogut aconseguir res. Quimet, després de la
revelació, greu, cap cot, pensatiu, no volent admetre preguntes
indiscretes se n'anà a dormir.
Els pares de Quimet varen comprendre el fantàstic destí
que obrien les paraules misterioses de llur fill,i se'n van alegrar
í enorgullir íntimament i varen començar a construir
els castells de sorra, d'alçària incommensurable, que
tots els pares somnien quan pensen en l'esdevenidor de llurs fills,
i se n'anaren a llur cambra, dient-se en veu baixeta per a no despertar
el prodigi:
—Quan Quimet siguí un home...
—Quan Quimet sigui com Edisson...
—Més gran que Edisson...
—Més ric que Edisson...
—Més famós que Edisson...
I s'adormiren.
La llum del nou dia ja no fou la llum dels altres dies. Era més
viva, més transparent, transformava la ciutat en un colossal
diamant...
Va córrer la nova per la ciutat. Els homes en anar a llur treball
es saludaven amb la inversemblant notícia. I els diaris, ràpids
com el llamp, la van escampar arreu del país. Vet ací
com informava els seus lectors un dels més importants:
«UN NEN PRODIGI, GLÒRIA DE CATALUNYA».
Aquesta és la fotografia de Quimet. un nen, un tendre nen, fill
de pares humils, i el primer entre els grans genis de l'univers. És
l'orgull de la ciutat, la glòria de la pàtria, l'estímul
de tots els ciutadans. Mireu-lo! Aquesta és la cara infantil
i greu, del prodigi que menysprea els plaers, les joguines i els jocs
propis dels seus anys encisadors, i que refusa l'avalotada companyia
dels altres, que pensen només a saltar i córrer pels carrers
í a fer maleses entre els pacífics ciutadans; que avançant-se
a la seva edat, passa els dies i les nits amb el front inclinat damunt
de llibres seriosos i feixucs que moltissimes persones majors no comprendrien.
Admirable! És un Edisson en flor! I vol ésser un Edisson,
rnés gran, més famós i més ric que el vell
Edísson, el mag de l'Electricitat. Visca Quimet! Aquest ha d'ésser
el crit de tots els cors patriotes i honrats. Per Quimet! Aquesta ha
d'ésser la preocupació de tots els ciutadans que estimin
la ciutat. Tots, tots, tots, hem d'ofrenar-li diàriament uns
minuts del nostre pensament, perquè la summa de milions de pensaments
simpàtics formin una atmosfera fecunda entorn del nen genial,
del nen prodigi que, sense deixar d'ésser nen, i sense haver
estat nen, parla, pensa i treballa com un gran home. I beneïm els
pares que han donat a la ciutat i a la pàtria el seu geni...»
Així parlaven, paraula més, paraula menys, els diaris.
I a les poques hores, milions de persones victorejaven el petit Quimet.
Què feia Quimet mentre la ciutat í el país s'esvalotaven?
Al terrat de la casa dels seus pares hi havia un petit cobert. Havia
estat en altre temps, colomar i galliner. Allí es va instal·lar.
I, en entrar-hi, va jurar que no en sortiria fins a saber tota la ciència
dels homes. I s'hi va tancar.
I la cambreta que aquell dia ningú no coneixia a la ciutat, es
va convertir en un santuari.
Els propietaris de les cases veïnes van llogar a preus fantàstics
les finestres, els balcons, els terrats, des dels quals es veia la cambreta
del nen prodigí. I tots els dies, milers de ciutadans, uns amb
els ulls, altres amb prismàtics, altres amb ulleres de llarga
vista, contemplaven embadalits el terrat, el quartet, els més
insignificants detalls de la llar gloriosa de Quimet.
Va córrer un rumor sensacional. Quimet, el gran Quimet, sortia
i es passejava dos minuts justos, quan el sol s'enfonsava a l'occident
enrogit. I en aquella hora vespral, una gentada imponent emplenava carrers,
finestres, balcons, terrats, frisant per la il·lusió d'entreveure
el prodigi.
Passaren els anys. I any darrera any es transformava la fesomia de la
casa de Quimet i dels voltants.
Primerament foren aixecats els rails, perquè l'estrident toc-toc
dels tramvies feria desagradablement la sensible oïda de Quimet.
Després, l'Ajuntament va prohibir la circulació de carros,
cotxes i automòbils, i autobusos i camions, per a evitar que
els crits dels carreters, les baralles dels xofers, els gemecs dels
clàxons, el renillar dels malaurats vells cavalls, distraguessin,
pertorbessin, les fondes meditacions de Quimet.
Les cases veïnes feien nosa, i l'Ajuntament manà enderrocar-les.
Els propietaris protestaren, però la ciutat i els propietaris
de les altres cases, que passaven a ésser fronteres del santuari,
els imposaren la llei. I en un immens espai, a l'entorn, no quedà
altra casa que la de Quimet. Era com una església en un desert.
Però no un desert de sorra, sinó un desert poblat pel
pensament de la ciutat i de tota la humanitat. Un desert poblat de llibres.
Va ésser la idea feliç d'un gran diari. «La Ciutat»
va escriure un dia: «Cal facilitar al nen prodigi els mitjans
necessaris perquè el seu geni pugui llançar-se amb les
ales desplegades, sense parar i sense fadiga. El llibre és l'eina
del savi. Portem-li llibres, tots els llibres escrits pels homes de
tots els temps i de totes les terres. Que la seva mà tingui sempre
al seu abast el llibre que el seu cervell li demani.»
I així es va fer. Es varen constituir Societats patriòtiques,
comitès infantils, juntes de dames, comissions d'invàlids,
del·legacions de jubilats. Es van organitzar «El dia del
Llibre», «El mes del Llibre», «L'any del Llibre»,
«El cant del Llibre»... I, per a fer espai al diluvi de
llibres, l'Ajuntament manà l'•enderrocament de les cases
veïnes, que tant d'enrenou va promoure.
I, miraculosament, gràcies a l'entusiasme del poble, tots els
dies, inacabables fileres de camions carregats de llibres, buidaven
llur preciosa càrrega al davant, al darrera i als costats de
la casa de Quimet. I els llibres formaren aviat una muntanya altissima
i cobrien les quatre cares de la casa i arribaven al terrat i inundaven
i bloquejaren la porteta per on, en els primers temps sortia Quimet
per passejar dos minuts comptats a la posta de sol. Quimet va haver
de suspendre el curt passeig. No ho va sentir! De cap manera! La seva
ànima respirava alegria i orgull. Què valien uns segons
de passeig si a canvi d'ells l'amor de la ciutat li donava tot el que
necessitava per ésser més gran, més savi, més
ric que Edisson?
Quirnet, llegia, estudiava, pensava. Devorava llibres.
Llegia un llibre per minut. Llibre que llegia, llibre que quedava imprès,
tot ell, amb punts i comes i punts suspensius, en la seva prodigiosa
memòria, llibre que no havia de llegir mai més. El llegia
i el llençava, volant per la finestreta, únic forat de
comunicació amb l'exterior que li deixà el diluvi. I cada
minut, un llibre sortia volant per la finestreta: llibres de totes menes,
relligats i en rústica, grans i petits, llibres amb làmines
encisadores i llibres senzills, bruts de tinta i xocolata!... Tota la
família dels llibres incomptable i multicolor! I, ben aviat,
la muntanya dels llibres llegits fou tan alta i ampla com la muntanya
dels llibres a llegir. Una tan magnífica activitat mental obligà
l'Ajuntament a posar al servei de Quimet mil homes. Mil homes que descarregaven
els camions, apilaven els llibres, tots els que havia de llegir davant
de la casa, tots els llegits darrera de la casa. I treballaven les 24
hores del dia per torns rigorosos. Tanmateix no n'hi hagué prou!
Quimet exigia un llibre cada minut i havia de trobar-lo, en treure la
mà per la finestreta. El problema no era fàcil, però
fou resolt. EIs enginyers de la ciutat muntaren una cadena sens fi,
i un equip especial de treballadors hi posava ordenadament els llibres
a sobre, arrenglerats i distanciats de tal manera que cada minut arribava
un llibre a la finestreta. El treball dels enginyers fou l'admiració
del poble. L'Alcalde de la ciutat els felicità i el President
de Catalunya els condecorà!...
Quin espectacle per a la ciutat... Els diumenges, enormes multituds
el contemplaven. I els infants seguien, inquiets i cridaners, el vol
dels llibres :
—Un!... Un altre!... En cau un altre !... I els venturosos propietaris
de prismàtics podien veure, de minut en minut, una mà
fína, llarga, sense carn, aparèixer sense res i desaparèixer
amb un llibre, el qual, un minut després, reapareixia volant.
I va arribar el gran dia desitjat per a tothom. Deu anys s'havia passat,
tancat i estudiant Quimet, el nen prodigi. Ja ningú no portava
llibres a la casa de Quimet. S'havien esgotat tots, absolutament tots.
Tampoc no eren ja útils, perquè Quimet ja sabia el que
podien dir els llibres nous. Tota la saviesa dels homes havia arribat
a la cambreta de Químet i havia sortit volant per la finestral...
Però en el breu temps de trànsit havien deixat llur substància
en el prodigiós cervell de Quimet. Arribaven a la cambreta ubèrrims,
vessant ciència, i en sortien espremuts com llimones premsades.
Havent ja adquirit tota la saviesa dels homes de tots els temps, de
totes les edats, de tots els països, Quimet anuncià la fi
de la seva reclusió. Havia ja acabat d'estudiar per ésser
més gran que Edisson! Ja era més gran que Edisson! Només
mancava demostrar-ho.
No va perdre temps a fer-ho.
Un dia, 'els diaris, amb títols a tota plana, anunciaven: «D'ací
a tres dies, a les dotze en punt, Quimet, el nen prodigi, l'home més
gran que Edisson, pare de la fama í glòria de la ciutat,
sortirà del seu august retir, per on ha passat tota la ciència
dels homes, per aplicar els seus portentosos coneixements, per fer de
la nostra la pàtria més rica, més forta i meravellosa
i envejada de la Terra. Ningú no ha de mancar! Tot el poble ha
de presenciar un esdeveniment tan solemne, no vist mai per ulls humans!
»
Arribà el tercer dia.
Quin formigueig de gent!... Mai, mai, fills meus, no s'havia vist tanta
gent reunida, ni tan neguitosa, ni amb ulls tan oberts per a no perdre
cap detall del que anava a succeir! Hi havia gent de totes les races,
de tots els continents! Blancs, negres, grocs, pellroges, americans
del nord i del sud, europeus, africans, asiàtics, oceànics.
Cinc mil periodistes es donaren cita a la ciutat venturosa, per a cablegrafiar
als diaris més importants del món l'aparició del
gran Quimet. La ràdio estava connectada amb les ràdios
de totes les nacions, perquè la Humanitat pogués gaudir
del moment històric. La casa de Quimet no es veia. Allí
on abans hi havia una caseta plena de flors i de perfums, la gentada
va veure una muntanya, una ferotge muntanya de llibres. Els llibres,
a causa del temps, el vent i la pluja, s'havien enganxat els uns amb
els altres i feien una massa tan sòlida, que solament una bona
càrrega. de dinamita l'hauria poguda fer saltar. Una muntanya
de base ampla, de parets esberlades, com si les mans de milers d'obrers
haguessin volgut construir una piràmide. No acabava en punta.
La cúspide era semblant a la boca d'un volcà, car els
llibres, gràcíes a l'enginy dels cèlebres enginyers,
respectaven la cambreta de Quimet. I milers d'ulls es concentraven a
la base d'aquella sorprenent muntanya de llibres, i els cors rebentaven
d'emoció.
Milers d'aeroplans, globus, dirigibles, evolucionaven majestuosos a
l'entorn de la muntanya, preparats, els observadors, per a llençar
coets verd rosa, senyal convingut amb les altes autoritats del país,
perquè en el gran llibre de la història nacional fos anotada
l'hora exacta, amb minuts i segons, de la sortida a la llum del geni
incomparable.
Lentament, el rellotge de l'església veïna va tocar onze
campanades,i altres tres, més curtes í suaus.
Un quart d'hora
e n
e s
p i
r a
l - [Segona
etapa] - [Edicions de la primera
etapa]
