Zambrano i Sacks - La vista, el sentit privilegiat - La idea i la "cosa visual" - Les distàncies de l'ànima platònica - Un esclau cec a la caverna platònica - Referències bibliogràfiques

Zambrano i Sacks

En una sentència de la pensadora malaguenya Maria Zambrano molt significativa per al nostre assaig hi trobem la llum:

"El modo de habitar en la luz y en su privación, y el modo de transitar por el tiempo determinan los modos diversos de ser hombre, protagonista de las llamadas <<culturas>> o <<civilizaciones>>."

Els diferents modes d'habitar la llum es mostren en com s'insereixen les metàfores de la llum en el si de la cultura.

"La grandeza de una cultura quizás se aparezca en las metáforas que ha inventado, si es que las metáforas se inventan.(...) Ciertas grandes privilegiadas metáforas, como la de la luz, como la del corazón, como la del fuego, han penetrado en los más altos planos del pensamiento abstracto i allí se han instalado, podríamos decir que permanentemente, ricas de significaciones, inagotables de sentido."

Un dels modes fonamentals d'habitar en la llum de la tradició occidental és sens dubte el platònic. No està de més recordar la dita d'Alfred N. Whitehead: la història de la filosofia occidental no és res més que notes a peu de pàgina als diàlegs platònics. Revisant Plató podem il·luminar modes actuals d'habitar la llum.

Per a aquesta revisió ens deixarem guiar pel psiquiatre narrador Oliver Sacks, especialment per l'article "Veure o no veure", dedicat a un cec (Virgil) que va recuperar la vista després d'una operació. Així intentarem aprendre de la manera cega d'habitar la llum.

La vista, el sentit privilegiat

D'entre els clàssics cinc sentits, en els diàlegs platònics se'n privilegia clarament un: la vista. Tant la vista com l'oïda tenen l'avantatge de ser sentits a distància - de la distància. Permeten percebre l'objecte distant. Ara bé, els interlocutors del diàleg La República, dirigits pel personatge Sòcrates, encara troben avantatges addicionals al sentit de la vista, que el fan preferible a l'oïda.

En primer lloc, en el procés de percepció visual, a més de l'òrgan i de l'objecte percebut, hi intervé un tercer element: la llum. Això permet vincular l'ull doblement amb el Sol: el Sol és la font suprema i principal de llum, i el Sol és sobretot el donador de la capacitat activa de veure que té l'ull:

- Però sí que em sembla que [l'ull] és el més semblant al sol d'entre els òrgans sensorials.- Sí, i de bon tros.- I la potència que té, no s'adquireix com un doll extret d'ell, del sol?- Indiscutiblement.

L'ull és una mena de sol petit - veu gràcies a un do solar . Així com el Sol ens envia els seus raigs, l'ull irradia mirada. La capacitat de veure que singularitza aquesta peculiar "cosa" en forma d'esfera que anomenem "ull", li és atorgada directament pel Sol.

Un segon avantatge adicional és que l'ull té tendència a la verticalitat, pot alçar la mirada vers un àmbit superior, i observar el Sol i la resta d'astres:

"Al meu entendre, la vista és causa d'allò que ens és més útil que cap altra cosa, ja que, si ningú no hagués vist els astres, el Sol, o el cel, ningú no hauria pogut fer mai cap dels discursos que ara fem sobre l'univers. (...) Afirmo, doncs, que aquest és el bé més gran dels ulls. (...) El que nosaltres hem de dir sobre això és que la causa de la visió és que un déu la va descobrir i ens en va fer do a nosaltres, a fi que contemplant les revolucions dels cels ens en poguéssim servir per als moviments de la nostra intel·ligència que tenen afinitat amb elles, encara que els nostres són turbulents, i aquelles impertorbades. Aprenent d'elles i participant del que és correcte en el càlcul segons la naturalesa, podem estabilitzar els nostres moviments erràtics amb la imitació dels moviments divins en els quals no hi ha cap error."

Aquesta raonada argumentació a favor de l'ull comporta, però, una hipertròfia simbòlica de la vista, a costa dels altres sentits - hipertròfia que aboca a una visió conceptual de la realitat reductora. Si bé sembla establert que la vista és un dels sentits més desenvolupats en l'homo sapiens , i que ha estat factor decisiu en l'evolució humana, això no ens pot fer oblidar que el món dels invidents també és complet i autosuficient. No viuen en una realitat amb una mancança interna, amb una mena de forat negre - la visió que no tenen - al mig de la seva realitat . No són comparables a un vident en una habitació obscura. Som els vidents els que insistim a veure'ls - i els forcem a veure's a si mateixos - com a mancats d'alguna cosa, com a "discapacitats". Formen un món complet.

Que els cecs viuen en "un món complet i suficient" és una idea que travessa tot l'article d'Oliver Sacks sobre Virgil. La formulació la pren d'una obra del pensador il·lustrat Diderot, el qual ja defensava a la seva manera que els cecs "posseeixen una completa <<identitat de cec>>". El famós psiquiatra insisteix en el seu text que la ceguesa és "una forma de ser diferente, que posee sus propias sensibilidad, coherencia i sensaciones". Amb una petita anècdota ho mostra de forma magistral. Explica que Virgil els oferia unes "descripciones extraordinariamente táctiles" d'unes fruites; però entre les fruites hi van incloure una pera de cera, de forma i colors realistes: "...Virgil no cayó en la trampa ni por un momento: se echó a reír tan pronto como la tocó." Acaba escrivint: "... se sentía profundamente a gusto en el mundo del tacto i en una dimensión temporal."

En el cas que ens ocupa - una hipertròfia del sentit de la vista en els diàlegs platònics que mena a una conceptualització de la realitat reductora i molt jerarquitzada -, la percepció de la realitat del cec, plena i rica també, ens pot servir de correctiu. Paradoxalment, del cec podem també aprendre a veure, i a habitar d'una altra manera en la llum.

La idea i la "cosa visual"

Un dels termes encunyats en els diàlegs platònics que més èxit ha tingut en les llengües occidentals, fins als nostres dies, i que per tant s'ha instal·lat en el si del pensament abstracte, ha estat "idea". Aquest concepte abstracte és fruit d'una operació metafòrica, que té com a base el sentit de la vista, el sentit de la distància. Efectivament, la idea, en els diàlegs platònics, sorgeix per efecte del distanciament.

Els termes grecs eidos i eidea deriven, diuen els entesos, d'un verb que literalment vol dir "veure". L'origen, doncs, és inequívocament visual. Amb la idea d'una cosa hom es referia, en un primer moment, a la "forma visual", al "perfil" de la cosa. Ara bé, el fet que a la gènesi del terme hi hagués la fixació en la "forma visual" de la cosa ja ens mostra un primer parany: què passa amb tota aquella realitat de les coses que no és visual? Per a formar el concepte "idea" ha calgut prèviament reduir la "cosa" a "cosa visual". Se'ns ofereix la cosa desposseïda de totes les altres notes de realitat (per exemple, les tàctils, o les olfactives, o...). Aquesta reducció és congruent amb el fet que la vista - en major grau que l'oïda - és sentit de la distància : en la distància les coses no són oloroses, no en tenim cap tacte...

A partir d'aquesta operació reductiva es va construir o inventar la geometria, una fita del pensament abstracte i analític. Pel que sembla, el primer ús tècnic del mot fou dins de les matemàtiques: designava les formes geomètriques -i així potser apuntava ja cap a la connotació de "model", d'"arquetip" que finalment va adquirir el concepte en el platonisme. Però no hem de perdre de vista el que resta a l'ombra d'aquests avenços: la pèrdua de moltes notes de la realitat.

Efectivament, en privilegiar la vista, sentit de la distància, el pensament abstracte platònic s'encomana del diguem-ne pathos de la distància. En una operació d'intensiva distanciació, cada cop més exacerbada, s'entreobre la possibilitat d'una "cosa" que se situï a la màxima distància de les "coses visual": heus aquí ja la idea platònica, la qual només es pot captar a través de la ment, és a dir, que és definitivament no visual. L'ull no pot captar la idea, perquè aquesta és essencialment, per definició, a distància de les coses visuals (dels ara anomenats "objectes sensibles").

És a dir, a l'obra de Plató una metàfora d'origen visual es formalitza - es fossilitza - definitivament en concepte abstracte. "Idea" ("forma visual") passa a designar un model únic i perfecte, etern, i sobretot, a distància dels objectes visibles. És tanta la distància respecte als objectes sensibles que no es capta ni tan sols a través del sentit platònicament privilegiat: la vista (malgrat que en sigui la base metafòrica) - es capta només a través de la ment (l'ànima, l'intel·lecte). Paradoxalment, a partir del privilegi d'un sentit (la vista ,sentit de la distància), el pensament crea una distància definitiva entre les "coses sensibles" - reduïdes prèviament al seu aspecte visual - i la seva "idea" - cosa definitivament no visual, purament mental, intel·ligible, i alhora model perfecte. Operant metafòricament a partir de la visió - sentit de la distància - s'aconsegueix crear l'efecte d'una distància absoluta entre la idea i les coses.

Heus ací la Teoria de les Idees. I és que una de les maneres "d'habitar la llum" és fer teories, una actitud clarament distanciadora i creadora de distàncies - de distincions conceptuals. Tindríem la temptació de dir que és la manera occidental predominant d'habitar en la llum... Però potser n'hi hauria prou amb mirar de comprendre les vicissituds del pensament occidental com la dinàmica generada per la tensió entre, d'una banda, el distanciament de les coses i, de l'altra, la recerca d'una restauradora proximitat - intimitat - amb la realitat.

La identitat del cec, això és, la manera invident d'habitar la llum - llum que també és per a ell una nota de la realitat, com a escalfor o com a crit de les orenetes en sortir el sol... - ens apel·la a repensar la realitat des de la proximitat, el contacte i l'horitzontalitat, a no menystenir el tacte, a no privilegiar devastadorament la distància i l'espai.

La manera invident d'habitar la llum és més sensible a la dimensió temporal de la realitat. Com escriu Oliver Sacks: "los ciegos sólo viven en un mundo de tiempo". Una altra anècdota pot il·lustrar aquest punt. El primer cop que Virgil, després de l'operació que li va tornar la visió, va entrar en un supermercat es va atabalar tant que va haver de sortir immediatament, i tancar els ulls una estona. La percepció simultània d'objectes que normalment percebia seqüencialment a través del tacte, un per un al llarg d'una bona estona, el va sorprendre: ara tot succeïa al mateix temps.

En definitiva, el platonisme és una derivació d'una manera d'habitar la llum que menysté dimensions més horitzontals o pròximes de la realitat, com per exemple les que es fan patents en el tacte.

Enlloc no està escrit que el pensament hagi de ser sempre en el fons platonitzant, com ho mostren aquestes sentències del savi daoista Zhuang Zii:

"Els peixos es mouen a l'aigua./ Els homes caminen pel Dao."

Suggereixen que en el Dao (Via, Camí, realitat omnienglobant) hi som, sense distància o separació real, com peix dins de l'aigua. És l'afany de distanciar-nos, i de distanciar les coses entre elles a través de les distincions conceptuals, el que ens fa perdre el contacte amb aquest Dao "indiscernible i nebulós" (segons el qualifica el Daodejing, obra atribuïda al també daoista Laozi).

Cal assajar, doncs, un pensament de l'horitzontalitat i del contacte - per contrast amb el pensament del sentit de la verticalitat i la distància. I en aquest sentit, seria bo, per exemple, rellegir el poema del presocràtic Parmènides a contrapèl, reprenent els termes més tàctils i concrets que atribueix a l'ésser ("compacte", "continu", "ple"...) en lloc dels més lluminosos i abstractes.

Un altre exemple, ja a l'edat contemporània: H. Bergson quan aplicava a la duració - el temps qualitatiu, creador i no mesurable, la veritable realitat - la dita paulina In ea vivimus et movemur et sumus ("En ella vivim i ens movem i som"), transitava també el camí de l'horitzontalitat .

Les distàncies de l'ànima platònica

En el mite sobre eros i la reminiscència del diàleg Fedre, quan es narra la processó pels Cels de l'ànima immortal, en companyia dels déus, abans de reencarnar-se, abans d'unir-se a un cos, s'empren els ulls com a "metàfora" de l'ànima immaterial (i més concretament de la part racional). Els ulls de l'ànima van percebre allà dalt "la llum més pura", diu referint-se a les idees

En intentar entendre's a si mateixa per analogia a l'ull distant de les coses, l'ànima cau en el parany de concebre's com la distància absoluta respecte a les coses, inclòs entre aquestes el propi cos. La separació - la distància radical - entre l'ànima i el cos és un altre efecte de perspectiva conceptual, doncs, del privilegi atorgat al sentit de la distància i la verticalitat. L'ànima és troba a més distància de les coses (visuals) que l'ull, fins al punt que l'ànima es distancia del propi cos. El problema és que alhora no pot negar que hi ha un vincle molt íntim entre ella i el cos. Aquesta aporia es resol en els diàlegs platònics insistint en el pathos del distanciament i de la verticalitat: el vincle aparentment íntim entre ànima i cos és el resultat d'una malaurada caiguda de l'ànima incorpòria (en un moviment vertical descendent, oposat al de la mirada que s'alça), i el cos sols és una "presó" de la qual cal que l'ànima s'alliberi, és a dir, que es distanciï.

Imaginem, però, que l'ànima es concebés a si mateixa sobre la base metafòrica, no de l'ull, sinó de la mà - com ho hauria de fer l'ànima d'un filòsof cec. La mà que palpa aboleix les distàncies - entra en contacte amb les coses. Per sentir les coses, s'ha de sentir a si mateixa. Sobre aquest fonament metafòric ja no es podria elevar l'edifici conceptual d'una ànima separada del cos, ni d'una ànima alienada en el món de les coses. En la mà, l'anima sent les coses i se sent a si mateixa. Podria cantar els versos d'Emilio Prados:

"Hoy sí, mi piel existe,

más no ya como límite

que antes me perseguía,

sino también como vosotros mismos,

cielo hermoso y azul,

tierra tendida...

(...)

Ahora sí que ya os miro,

cielo, tierra, sol, piedra,

como si al contemplaros

viera mi propia carne."

S'insinua aquí, malgrat la presència d'inequívocs termes visuals, una manera d'habitar la llum que abasta, sense abandonar la capacitat de veure, aquelles notes de la realitat a les quals és més sensible la identitat cega: el tacte, el temps...

(el cos)

Cos

és

l'orgànic sinuós

flux de records

(ànima que circula)

Retornem al mite del Fedre en què Plató imagina l'ànima com si fos un ull. Una mica més endavant, quan l'anima ja ha caigut en "la tomba que anomenem cos", tornen a aparèixer els ulls, però ara no en sentit figurat, sinó que es tracta dels ulls corporals - tanmateix només valorats pel fet de ser "camí natural cap a l'ànima". L'anima, que ens podíem figurar que era com un ull, està incorporada a un cos ara amb uns ulls ben reals.

Què marca la diferència entre els ulls que són un mer recurs retòric, una mera metàfora per a designar l'ànima separada del cos, i els ulls corporals concrets, materials? Doncs la verticalitat i l'horitzontalitat respectivament.

Verticalitat en el cas dels ulls metafòrics: l'anima ha d'alçar la mirada cap al món superior de les idees. En la descripció metafòrica de l'ascens de l'ànima impulsada per eros vers la contemplació de les idees, s'empren, consegüentment, termes visuals, com ara "bellesa resplendent".

Horitzontalitat, en canvi, en el cas dels ulls corporals, car aquests s'alimenten d'un flux de bellesa que emana, en partícules - elements materials - , del cos de la persona estimada. En la descripció del flux horitzontal de partícules corporals des del cos de l'estimat fins a l'ull de l'enamorat no s'hi pot evitar l'ús de termes que ja no pertanyen a l'àmbit de l'experiència visual, sinó al del tacte: aquelles partícules, diu, "vivifiquen, escalfen". A més, per primera vegada, s'admet que els amants arribin a tocar-se...

Tanmateix, els amants veritablement lloats en el discurs de Sòcrates són els que eviten tot contacte carnal, és a dir, els qui canalitzen verticalment, vers el distant món de les idees, l'immediat - horitzontal - flux corporal. És a dir, els amants excel·lents són els que vehiculen el poder eròtic cap a les idees, i no cap a la persona estimada, ni cap a una altra ànima. L'eros platònic és via de comunicació - i comunió - entre l'anima i les idees, i no entre ànimes - encara menys entre cossos.

L'eros platònic és irreductiblement un eros de la distància - aspecte que bé ha recollit la concepció popular de l'anomenat "amor platònic" -; és merament visual. Paradoxalment, la contemplació de la bellesa visible sols ha de ser trampolí per permetre a la ment, al pensament, el salt a l'invisible i immaterial món de les idees.

Eros platònic, tan lluny, tan aprop : l'eros dels nostres espais públics envaïts per un allau d'imatges publicitàries també és purament visual. Es privilegia el cos vist, el cos passat a imatge - imatge aliena, imatge que ens aliena. Cas extrem, patològic, és el de l'anorèxia: el cos de carn i ossos se sacrifica al culte d'una imatge idealitzant, sense tacte. Sepultat en un erotisme purament visual, s'ofega el cos que sent i que se sent , el cos de pell, carn - i d'ànima. Es pot contraatacar amb un eros del tacte i de la carícia?

"<<Oh! Nos os sont revêtus d'un nouveau corps amoureux>> (A. Rimbaud)

Cos pres d'un desig, d'un desig que alhora pren cos: cossos com dues mans que s'entrellacen.

Lleugeresa lliscant que neix de la carícia, en la carícia - s'hi sent l'ànima en una pell que torna la mirada (tremola) - al cos meu, al cos teu.

Somriure fet tacte, emanava, m'aquietava, brollant d'un centre il·localitzable teu.

Contacte sense distància - perquè la interioritat que irremissiblement sempre separa, era abolida - cossos en l'àmbit d'una sola intimitat, d'una sola carícia.

<<Sweet togetherness>> (B. Marley)

Un esclau cec a la caverna platònica

El mite de la caverna és un suport pedagògic de l'anomenada Teoria de les Idees de Plató. També podríem dir que el mite de la caverna, d'entre tots els fonaments metafòrics que permeten construir l'edifici conceptual platònic, és un dels més complets i complexos, i per això mateix, dels més efectius.

El mite de la caverna només funciona sota el pressupòsit de la reducció de l'ésser humà a ésser visual - els esclaus tenen cos, però del cos l'únic sentit rellevant és la vista. El cos és només el mitjà de transport d'uns ulls, únics òrgans als quals dins del mite és atorgat el do de descobrir la realitat.

Res més subversiu, doncs, que introduir un invident dins de la caverna platònica. L'haurien de deixar palpar la paret -i per ell no tindria sentit si s'hi projecta una ombra o no. No podria confondre les ombres projectades a la paret amb realitats en si mateixes. Si un cec palpa la paret de la caverna platònica, doncs, desmunta dos aspectes no pas accessoris de l’edifici platònic: la distància i la distinció entre aparença i realitat.

Comencem pel desmuntatge de la distància. Els esclaus prenen les ombres, a les quals han de mirar fixament , com a realitats, perquè se'ls manté a distància de la paret en què s'hi projecten. Primera distància. A més a més, als esclaus se'ls manté a distància del propi cos: ni el veuen, ni sembla que, lligats com estan, se'l puguin palpar. No se'l deuen sentir. Llevat de l'activitat dels ulls, ignoren el propi cos. Segona distància. En aquest sentit, és molt simptomàtic que en la progressió de realitats que descobreix l'esclau desencadenat - ombres, objectes materials i foc, les realitats de fora de la caverna - no s'inclogui en cap moment el reconeixement del propi cos.

A un hipotètic esclau cec, però, l'haurien de deixar apropar-se a la paret, i es trencaria així l'indispensable imperatiu de la distància. D'altra banda, només podria palpar la paret amb les mans si prèviament s'ha descobert a si mateix com a cos que sent les realitats, i que se sent a si mateix a través de la pell. Desapareixeria la distància respecte al propi cos. Com hem dit abans, només si se sent a si mateixa, la mà pot palpar altres realitats.

Pel que fa la distinció conceptual entre aparença i realitat, aquesta se sustenta sobre la base metafòrica de la relació entre ombra i objecte. L'aparença és com l'ombra d'una realitat més consistent - en el sentit que l'aparença té menys realitat i que és imatge deformada, simplificada de la cosa real. Per a un cec de naixement - com es fa patent en la narració que sobre Virgil va fer Oliver Sacks - la noció d'ombra no té sentit, és totalment estranya. De retruc també ho és la d'aparença:

"Aquellos que acaban de recuperar la vista, i que anteriormente han dependido de otros sentidos distintos de la visión, se quedan desconcertados por el mismísimo concepto de <<apariencia>>, que al ser óptico, no posee analogía alguna con los demás sentidos."

Per al tacte no és tan clara ni tan evident la distinció entre aparença i realitat (claredat i evidència, diguem-ho de passada, són termes també d'origen visual). ¿Quin sentit tindria, doncs, la distinció conceptual entre un món aparent - el dels sentits, l'àmbit de les coses visuals - i un altre de veritablement real - l'intel·ligible, l'àmbit de les coses no visuals o idees? L'invident a la caverna platònica no cauria en el parany dels esclaus encadenats, car no confondria ombres amb realitat, sinó que descobriria inequívocament la compacta realitat de la paret de la caverna, o l'escalfor del foc, o la frescor de la nit... Per això mateix tampoc cauria en el parany de crear distàncies fins al punt de postular un distant i elevat món de coses no visuals (les idees), més reals que les coses que toca, i que el cos amb què les toca. No tindria perquè acceptar la distinció entre un món real i un altre sols aparent.

És clar, sortint de la caverna, l'alliberat cec mai no percebria la claror de la lluna i de les estrelles - no podria fer allò que tan valorava Plató: alçar la mirada. Però sí que descobriria, en la proximitat del propi cos, l'escalfor del Sol - i no deixaria de reconèixer-lo com a font de vida. No cauria en la il·lusió (el miratge) d'un món distant i incorporal - tot es resoldria en proximitat: la fluïdesa de l'aigua, l'aspror de l'escorça de l'arbre, la duresa de la pedra, la calidesa de la mà d'un altre ésser humà... No pas casualment, en la narració platònica, l'esclau, quan ha sortit de la caverna, coneix només "les imatges dels homes"; és a dir, coneix els altres homes sols en imatge, en la distància, sense contacte. El nostre subversiu invident, en canvi, només amb el contacte, reduint les distàncies, podria conèixer els altres éssers humans.

L'ànima ja no tindria fonament metafòric per a concebre's des de la distància ni com a distància - sinó més aviat com l'àmbit de la proximitat, en un espai d'horitzontalitat en què es toquen i es reuneixen les coses - el que filosòficament s'ha anomenat immanència . El cec infiltrat en el mite de la caverna ens fa pensar en l'ànima com a àmbit en què es descobreix a si mateix el cos, no més enllà, sinó més endins del que seria el mer aspecte visual extern. L'ànima seria la interioritat del cos, interioritat a flor de pell i en la qual, en proximitat, hi ha l'encontre amb les coses, els altres cossos, les realitats.

Referències bibliogràfiques

• Bergson, H. Oeuvres, Paris ,Presses Universitaires de France, 1984. La frase paulina es troba al final de "Perception du changement", pàg. 1392

• Casasús, J.M., Verderi, G., "L'armari i el flux", dins de Quadern TAI, núm. 7, Terrassa, 19--, Escola d'Art de Terrassa, pàg. A aquest article pertany el text: "(el cos)"; la versió aquí reproduïda es troba a <http://www.enespiral.net/etapa1/armari/intimitat.htm> .

• Laozi, Daodejing, Barcelona, 2000, Proa, pàg. 52. En el fragment 14, a més d'anomenar el Dao "indiscernible i nebulós", també el qualifica d'il·limitat: "Ja que es perd en l'infinit, no es pot dir què és."

• Plató, Timeu, dins Diàlegs, vol. XVII Barcelona, 2000, Fundació Bernat Metge L'elogi de la vista és a 47a (pàg, 95-96).

• Plató, La república, llibres VI i VII, Diàlegs, vol. XI Barcelona, 1990, Fundació Bernat Metge. El mite de la caverna o l'analogia entre el Sol i el Bé no falten a qualsevol antologia de textos de Plató.

• Plató, Fedre, llibres VI i VII, Diàlegs, vol. IX Barcelona, 1988, Fundació Bernat Metge. Al·ludíem, en tractar de l'eros platònic, al conegut mite del carro alat.

• Prados, E, Jardín cerrado, Madrid, 2000, Cátedra.

• Ross, D. , Teoria de las ideas de Platón, Madrid, 1986, Ediciones Cátedra. Sobre l'origen del mot "idea" en parla a pàg. 28-29. Esperem no haver estat infidels a la veritat filològica.

• Sacks, O.,Un antropólogo en Marte, Barcelona, 1997, Anagrama.

Tant en devem a la seva lectura, que podem dir que sense aquest llibre no hi hauria article - però no volem fer-ne responsable de res del que hi hem dit, al psiquiatra Oliver Sacks.

L'article "Virgil", dedicat a un cec que va tornar a recuperar la vista després d'una operació, ha estat la principal font d'inspiració.

Per exemple, hem associat la identitat del cec no sols al tacte, sinó també al temps; com escriu O. Sacks: "los ciegos sólo viven en un mundo de tiempo"(pàg. 163).

L'afirmació que per a un cec no tindria sentit el concepte d'aparença l'emet O. Sacks fins i tot amb més contundència que nosaltres: "Aquellos que acaban de recuperar la vista, i que anteriormente han dependido de otros sentidos distintos de la visión, se quedan desconcertados por el mismísimo concepto de <<apariencia>>, que al ser óptico, no posee analogía alguna con los demás sentidos." (pàg. 168)

Que els cecs viuen en "un món complet i suficient" és idea que travessa tot l'article sobre Virgil. La formulació la pren d'una obra de Diderot (pàg. 180). Més endavant insisteix que la ceguesa és "una forma de ser diferente, que posee sus propias sensibilidad, coherencia i sensaciones."(pàg. 183). Amb una petita anècdota ho mostra de forma magistral: quan Virgil els ofereix unes "descripciones extraordinariamente táctiles" d'unes fruites; però entre les fruites hi van incloure una pera de cera, de forma i colors realistes: "...Virgil no cayó en la trampa ni por un momento: se echó a reír tan pronto como la tocó."(pàg. 191). Acaba escrivint: "... se sentía profundamente a gusto en el mundo del tacto i en una dimensión temporal."(pàg. 191)

Altres textos d'aquest llibre ens han ajudar a repensar la manera platònica d'habitar en la llum: el dedicat al pintor que es va quedar cec al color, i els dos articles dedicats a dos casos d'autisme. L'autista té problemes per comunicar-se amb els altres - per comunicar-se amb altres ànimes -, i per entendre o captar les emocions. Tanmateix, molt sovint posseeix un pensament visual fora mida, gairebé fotogràfic. És el cas de la professora de veterinària així com el del nen prodigi que té un talent innat per al dibuix. És una situació similar a la tematitzada en el nostre article: hipertròfia de la vista, en detriment d'altres sentits, entre ells el tacte, i per tant, evitació del contacte corporal. "De niña, dijo, anhelaba que la abrazaran, però al mismo tiempo tenía terror a todo contacto."(pàg. 322).

• Zambrano, M. , Notas de un método, Madrid, 1989, Mondadori. El fragment de què hem extret a més el títol del nostre text - "habitar la llum" - és a pàg. 25; les dues altres citacions són extretes de pàg. 119-120

• Zhuang Zi, Los Capítulos Interiores de Zhuang Zi, Madrid, 1998, Editorial Trotta. L'analogia entre els peixos que neden en l'aigua i els homes que caminen pel Dao és a pàg. 126.