Nota sobre la disposició dels textos: els cinc primers textos s'haurien de llegir circularment, és a dir, es pot començar per qualsevol d'ells i llegir-los (i rellegir-los) l'un darrera l'altre enllaçant-los en l'ordre en què són aquí presentats. El text "Hospitalitat" faria d'eix central, aïllat i equidistant respecte a la resta de textos.

Textos per ser llegits circularment: "Perquè el que emana del centre...", "Som fets de llunyanies...", "Que no hi eres, ho sabia...", "Enyorança és ignorància...", "D'on sóc? D'enlloc..."

Text que fa d'eix: "Hospitalitat"

Text de clausura: "Remembrances"

"Perquè el que emana del centre..."

"Som fets de llunyanies..." "Hospitalitat" "D'on sóc? D'enlloc..."

"Que no hi eres, ho sabia..." "Enyorança és ignorància..."

Remembrances

 

Haig de parlar d'un altre — però així l'altre no parla.

Parlar de les seves coses, dels seus noms, dels seus racons — però no el sé; no en sé res, ho sé, de res d'això...

M'arrisco, m'exposo, però.

Perquè el que emana del centre ...

Perquè el que emana del centre il·localitzable, on som i d'on som, no es perdi, cal que sigui acollit en un nom — cal que sigui gomboldat per un dir, una mirada, unes carícies — cal que es pugui emmirallar, potser de forma ambivalent i il·lusòria, en uns objectes, uns llocs , uns racons.

En l'exili es desfà l'agombolament dels racons, dels llocs; ens enfrontem a opacs nous objectes. A la llunyania el dir, les mirades, les carícies: ningú no diu el nostre nom.

Som fets de llunyanies...

Som fets de llunyanies — d'exilis de nosaltres mateixos, de distàncies entre els jos que se'ns desprenen, i que recloem en l'oblit o el secret - o entre els quals fluïm, si hi ha sort...

(Prematurs, sempre prematurs, ni morts ni vius, jos que em fugiren, ara em reclamen — esquerden el fràgil jo que basteixo).

Som ferides, esquerdes — de llunyania — de temps que consumim i així ens consumeix.

Ferides que ens recorden potser haver besllumat la felicitat — la felicitat a través d'una escletxa. ( Ens enlluernà mentre s'allunyava; l'esquerda, escletxa dolorosa, n'és el rastre; el dolor de l'enyor, segell d'una promesa).

Que no hi eres, ho sabia ...

Que no hi eres, ho sabia. Ja ho sabia que no hi eres.

Vulnerable a les mirades — em foradaven de solitud — a l'atzar et buscava, ulls a les palpentes, regirant la gentada. Mai no et vaig trobar.

Que no hi eres, ho sabia. Ja ho sabia que no hi eres.

Ara que en sóc lluny, d'aquells carrers enyoro la teva absència.

Enyorança és ignorància...

Enyorança és ignorància. M'ignoren — m'ignoro. Els d'aquí — res no saben del jo que era, i se m'esborra. Els d'allà — no reconeixen el jo que basteixo, i trontolla. M'ignoren — m'ignoro. L'enyor és memòria que supura de la ferida d'aquest oblit

Enyorança és angoixa reclosa a les entranyes — angoixa de jos exiliats de nosaltres mateixos en nosaltres mateixos.

Tancades a les entranyes hi ha ferides obertes que ens recorden que oblidem d'on som.

D'on sóc? D'enlloc...

D'on sóc? D'enlloc — d'un centre que fuig a la mirada. (Per això fujo? És que em centro així? ).

D'on som? Som il·localitzables, sempre fora de tot mapa.

Aquest i-lloc el voregem, encerclem, protegim amb nom, imatges, objectes, racons, paisatges ... - precaris arranjaments en constant negociació.

Ai! la fragilitat, la vulnerabilitat de l'il·localitzable d'on emanem.

Hospitalitat

L'hospitalitat trenca motllos.

Els motllos entre ells no encaixen: rígids, xoquen, no concorden, incomuniquen.

Hospitalitat és exposar-nos a la intempèrie també nosaltres, els qui acollim; saltar enfora -exiliar-nos — dels murs als quals ens emmotllem — i fluir vulnerables des de l'il·localitzable.

(Arrisquem-nos a les esquerdes, si són camins d'hospitalitat.)

Només des de la intempèrie es pot ser a fons hospitalari.

Remembrances

Voldria aquest escrit retre homenatge a un corrent europeu brutalment estroncat en part, exiliat, perdut, ignorat, enyorat: la cultura dels jueus.

"De què ve que el crit del nounat expulsat de la matriu materna sigui un crit de dolor? Sens dubte perquè afirmant-se, en el seu llenguatge, com un crit de vida, és ja un crit d'exiliat." (E. Jabès)

"Els homes es busquen en la seva incondició d'estrangers. Ningú no és a casa seva."(E. Lévinas)

"RETARTAMUDEJABLE MÓN / del qual un hoste / hauré estat, un nom, / vessat pel mur / on crema una ferida." (P. Celan, en traducció d'Andreu Vidal i Karen Müller)

"Algú, vostè o jo, fa un pas endavant i diu <<Voldria aprendre a viure per fi>>" (J. Derrida)

"No pots alliberar-te de recordar encara que ho guardis en l'oblit. Més enllà del record encara hi ha memòria." (M. Blanchot)

"Així es podria parlar d'una vida o d'un instant inoblidables, fins i tot si tots els homes l'haguessin oblidat" (W. Benjamin)