Projecte Objecte
Projecte Objecte |
Record i al·legoria |
| (…) Si bé al recull de fragments titulat Zentralpark Benjamin treballa la relació entre memòria, intenció al·legòrica i relíquia, és al llibre L'Origen del drama barroc alemany on trobem l'anàlisi més detallada de la figura al·legòrica de tota l'obra benjaminiana. Volem situar , primer, dins de la tradició crítica, el debat sobre l'al·legoria. Aprofitarem per a fer-ho l'exposició que proposa Gadamer a Veritat i mètode2. L'al·legoria neix a l'Edat Mitjana com a constant estesa a tots els gèneres artístics. Donat que, per a la poesia cristiana la veritat d'allò representable resideix en les esferes de l'invisible, aquesta necessitava "el discurs al·legòric (o tipològic) per a mantenir sempre oberta la diferència entre figura (o esdeveniment) i significació". Al romanticisme s'inicià un procés de depreciació de l'al·legoria a la tradició que va de Winckelmann a Schelling, passant per Lessing i Goethe, els quals afirmen que l'esteticitat dubtosa de l'al·legoria davant la bellesa simbòlica. Això s'entén pel desig "d'alliberar l'art de les cadenes del racionalisme i de destacar el concepte de geni". L'estudi del barroc ha promogut una valorització de l'al·legoria, la qual és interpretada per Gadamer en els següents termes: "sembla apuntar a què en realitat també en la consciència estètica intenta fer-se valer un moment dogmàtic" (op.cit, pàg 120). Podem distingir, segons Gadamer, tres períodes diferenciats pel que fa al tractament rebut per la figura al·legòrica: una primera etapa, en l'estètica medieval, de privilegi, una posterior desvalorització d'aquest recurs en el romanticisme i una revalorització contemporània pariona d'una reconsideració del barroc. Benjamin proposa una periodització diferent quan afirma que "la història de l'al·legoria té tres edats: l'al·legoria als romans, al segle XVII i a Baudelaire " (GS I, 3 pàg. 1219). D'altra banda, aquestes etapes corresponen a tres èpoques de decadència 3. El que ens interessa sobre tot és presentar la diferència que recull Benjamin entre l'al·legoria barroca i l'al·legoria moderna. 4 Lukàcs , a la seva Estètica5, també proposa una hermenèutica de la separació símbol/al·legoria, però ho fa des d'una perspectiva que descobreix, més enllà de la simple reflexió estètica, continguts ideològics. L'al·legoria posa la transcendència car la seva essència és l'anihilació de la realitat immediata, de la realitat sensible; el símbol, en canvi, manté la immanència en tant que és l'instrument del realisme. Luckàcs observa que l'art no ha superat encara el compromís religiós, essent, precisament, la configuració formal de l'art d'avantguarda l'al·legoria. En oposició a Gadamer, no pot, doncs, pensar positivament aquesta recuperació ja que "la retòrica negació de la realitat es basa objectivament en la incapacitat per a dominar els problemes reals decisius" (op.cit. pàg. 471). L'autor segueix la investigació de Benjamin per a descobrir la veritat de la significació al·legòrica: es refereix a un més enllà d'allò estètic amb contingut social 6. Seguint explícitament Benjamin, Lukàcs destaca l'aparició al mateix temps, d'un motiu que, present ja en el barroc, configura l'art d'avantguarda. La transcendència que ara posa l'al·legoria és el no-res, compliment "del buit així produït, com glorificació paradoxal del camp de ruïnes aconseguit" (op.cit. pàg. 470). Tot i mantenint-se en una crítica ideològica, Habermas no pensa tan negativament el paper de l'al·legoria: "L'al·legoria dóna expressió a l'experiència del sofrent, de l'oprimit, d'allò irreconciliat i d'allò malaurat, a l'experiència del negatiu; s'oposa a un art simbòlic que simula i anticipa positivament la felicitat, la llibertat, la reconciliació i la plenitud. Mentre aquest darrer necessita d'una crítica ideològica per a ser desxifrat i superat, aquella és , en si mateixa, crítica. O , si més no , remet a la crítica". 7 Anem ara, novament, a Baudelaire. Baudelaire abandona l'estètica platònica tot desfent el concepte romàntic de símbol. Ja no queda rastre de l'harmonia preestablerta entre home i natura, o de l'analogia oculta entre manifestació sensorial i significació suprasensorial. Tant a Proust com a Baudelaire, el record no és platònic, sinó que refereix a un més enllà terrenal, únic i irrepetible: el món del narrador, que el record fa perceptible, i l'art comunicable. 8 L'al·legoria significa a Baudelaire una destrucció i estranyament del món quotidià i objectiu, d'on neix, gràcies a la poesia immanent del record, un món del bell, distint i real. L'al·legoria es torna realitat que remet als records del poeta: "a la poesia antiga [l'al·legoria] separava la manifestació sensorial de les coses de llur significació suprasensorial, remetent, amb les seves personificacions i emblemes, a la veritat atemporal del món superior dels "universalia ante rem", a Baudelaire anul·la l'abisme existent entre aparença externa i significació espiritual, entre subjecte i objecte. En l'ús modern, pel seu caràcter referencial, es converteix en un signum indesxifrable al món de les coses, i això permet el pas de fora a dins. Les imatges del món exterior són realitats del paisatge interior de l'ànima, dels jo". 9 Podem reprendre ja la lectura que Benjamin fa de la figura al·legòrica. Per al nostre autor, la realitat de la desvalorització del món fenomènic a l'al·legoria correspon a l'aparició de la mercaderia com a model de destrucció de la natura orgànica, de l'experiència.Adorno percebrà de manera semblant l'"originària afinitat" entre el principi organitzatiu de l'intercanvi i el pensament de la identitat, i veurà en ella l'anella entre la crítica de la raó instrumental i la teoria de la societat civil. 10 Benjamin havia escrit que el record és l'esquema de transformació de la mercaderia en objecte de col·lecció, conjugant així experiència social i experiència literària de la modernitat. 11 Més clarament, declara: "la depreciació de les coses dins de l'al·legoria és depassada per la mercaderia dins el món de les coses ell mateix" (Zentralpark, aforisme 5è). S'acompleix el propòsit expressat per Benjamin de treballar la mercaderia "en tant que compliment de la visió al·legòrica en Baudelaire" (Briefe II, pàg. 752) La profundització de l'experiència temporal ens ha conduït al moment de la constatació que inaugura la societat moderna capitalista. Les coses só mercaderies, són en tant que mercaderies. 12 (…) L'aproximació de Paul de Man al debat de l'al·legoria (Nota addicional) Una altra aproximació al debat de l'al·legoria diferent de la de Gadamer la podem trobar a l'assaig de Paul de Man, "Retòrica de la temporalitat, dins de Man (1991), pàgs. 207-253. Dins el marc obert per la possibilitat, revelada per certa crítica, d'una retòrica que no sigui ja ni normativa ni descriptiva, sinó que plantegi, més o menys obertament la qüestió de la intemporalitat de les figures retòriques" (op.cit. pàg. 203), Paul de Man proposa una aclaració històrica del contingut de dues nocions cabdals de la terminologia retòrica, les quals, en un moment determinat, durant la segona meitat del segle XVIII, patiren canvis significatius: símbol i al·legoria. De Man adverteix que "la supremacia del símbol , concebut com l'expressió de la unitat entre la funció semàntica del llenguatge i la seva funció representacional, arriba a ser un lloc comú que fonamentarà el gust, la crítica i la història literària" (op.cit. pàgs. 209-210) ara bé, la suplantació de l'al·legoria pel símbol no està exempta de contradiccions. L'anàlisi del pas, en la literatura anglesa del segle XVIII, a la poesia romàntica de la naturalesa exposa una contradicció que queda plantejada en l'alternativa a què apunten les següents qüestions: "És el romanticisme un idealisme subjectiu obert a l'acusació de solipsisme que li han fet els desmitificadors del jo, des de ¨Hazlitt fins als estructuralistes francesos? O significa, en canvi, darrera l'abstracció artificial de la il·lustració, un retorn a una certa forma de naturalisme, que el nostre món urbà i alienat sols pot concebre com a un passat nostàlgic i inabastable?" (op.cit. pàg. 219) El suposat predomini del símbol com característica distintiva de l'expressió romàntica, cal que sigui qüestionat per a poder percebre realment quina és la problemàtica central del romanticisme, i si aquesta es pot formular en termes de la tensió entre subjecte i objecte. Per a fer-ho, de Man recorre a la literatura francesa. Troba en la Nouvelle Çheloïse de Rousseau una prova per a "la convicció unànime que els orígens del romanticisme coincideixen amb els inicis d'una expressió predominantment simbòlica" (op.cit.pàg. 222). I afegeix: "la interpretació de la Nouvelle Heloïseha ignorat, en general, la presència de l'element al·legòric que informa l'expressió de la novel·la i no ha estat fins molt recentment que s'ha començat a qüestionar la imatge falsa prevalent d'un Rousseau primitivista o naturalista … tot donant una mostra del profundament conflictiva que resulta aquesta correcció enfront de les "idees rebudes" sobre la naturalesa i els orígens del romanticisme europeu " (op.cit. pàg. 226-227). De Man descobreix una tendència al3legoritzant al llarg de la tradició cultural europea, no hi ha un desenvolupament continu que porti de l'al·legoria al naturalisme romàntic, sinó el redescobriment d'una tradició al·legòrica (bíblica, clàssica i renaixentista) que va més enllà del sensualisme analògic del segle XVIII: redescobriment que , lluny de ser espontani o fàcil, implica la discontinuïtat de la renúncia als recursos poètics de l'expressió simbòlica. Per a de Man "el predomini de l'al·legoria … correspon invariablement al descobriment d'un destí autènticament temporal. Aquest descobriment es dóna en un jo que busca protegir-se de l'impacte del temps, tot refugiant-se en un món natural amb el qual, en realitat, no guarda cap semblança. "(op.cit. pàg. 229). Així, "el símbol postula la possibilitat d'una identitat o d'una identificació, l'al·legoria marca, abans que res, una distància respecte dels seu propi origen i, així, bo i il·lusòriament amb un no-jo, que, des de llavors, se li reconeix plenament encara que dolorosa com a tal. És aquest coneixement dolorós el que es percep en el moment en què la primera literatura romàntica troba la seva ve vertadera" (op.cit. pàg. 230). Això permet a de Man arribar a la formulació d'un esquema històric diferent de l'acostumat: "la dialèctica entre el subjecte i l'objecte deixa de ser el plantejament central del romanticisme; però aquesta es troba totalment instal·lada en les relacions temporals que existeixen dins d'un sistema de signes al·legòrics. La dialèctica s'ha convertit en un conflicte entre un jo vist en la seva pròpia condició autènticament temporal i una estratègia defensiva mitjançant la qual el jo cerca d'amagar-se d'aquest autoconeixement negatiu. A nivell del llenguatge, l'afirmació de la superioritat del símbol sobre l'al·legoria, tan freqüent durant el segle XIX, és una de les formes que assumeix aquesta obstinada automistificació" (op.cit. pàg. 230). En resum, segons la interpretació feta per de Man "el símbol havia substituït l'al·legoria en un acte de mala fe ontològica" (op.cit. pàg. 237). |
Projecte Objecte |
