A la mitologia bambara Gongoloma-Sooké era un déu fabulós al qual l’aigua no podia mullar ni el sol assecar. La sal no podia salar-lo, ni el sabó netejar-lo. Tou com un mol·lusc, no obstant això cap metall esmolat el podia tallar.

Els elements no tenien lloc per on enganxar-lo. No tenia mai fred ni calor. Dormia tancant només un ull. Per això, la nit el temia i el dia no li tenia cap mena de confiança. Es va casar ensems amb l’aurora i el crepuscle. Va fer beneir la seva unió per Ngosom, l’escorpí, un dels més vells patriarques de la nostra terra.

Per al sol, Gongolona-Sooké era lunar, i per a la lluna, solar. Ell aprofitava aquesta confusió per instaurar entre els dos astres la desunió simbolitzada per “Kalomina”, l’eclipsi, una trapelleria que va atribuir al gat. Per a més inri, se servia de l’obscuritat de l’eclipsi  per  sembrar el terror en el cor dels ‘hadama-den’, o fills d’Adam.

Gongoloma-Sooké era també el pastor de les estrelles. Les portava a pasturar a les esplanades de l’espai sense límit i sense orientació. El més nombrós del seu bestiar era la Via Làctia.

Ensems bo i dolent, savi i llibertí, Gongoloma-Sooké, déu estrany,  feia servir el nas per a absorbir les ferides, i de l’anus per a empassar-se els aliments sòlids. El seu membre viril era plantat just enmig del front.

La seva boca no tenia llengua. Estava provista de dues mandíbules sense dents però més esmolades que una maquineta d’afaitar nova. Les feia servir per a serrar, tallar, escopir i excavar, segons fos menester. Cada cop que s’anunciava un naixement o un casament, Gongoloma-Sooké plorava fins a esgotar les llàgrimes; però reia fins a fer explotar el fetge cada cop que s’assabentava d’una defunció, d’un divorci,  de qualsevol calamitat.

Caminava sempre d’esquena a la seva destinació. Descansava amb el cap al terra i els peus enlaire, les cames obertes en esquadra.

Insultava grollerament els qui feien el bé,  però cantava les lloances, després d’un càlid agraïment, als que desitjaven la mort i li feien les coses més enutjoses.

Després de cada primer cant del gall de l’aurora i de cada bram d’ase en el crepuscle, Gongoloma-Sooké pujava a la gran ceiba del bosc sagrat i cridava a tots els que el volien escoltar: “Sóc Gongoloma-Sooké, el déu estrany, i sóc la gran confluència dels oposats... Veniu a mi, i sereu servits.!

(Amadou Hampaté-Ba, L’ étrange destin de Wangrin, pàg. 20-21)