…Havíem acabat amb el primer aspecte del temps: el temps intèrval. El desmesurat és el conjunt del temps, la immensitat del passat i el futur. Ja no es tracta de l'intèrval, present variable, és la immensitat del passat i del futur, el conjunt del temps constituït com a simultaneisme. Sota la ploma de Gance va sorgir la fòrmula del simultaneisme, fòrmula que , a què sona? A la mateixa època, els pintors llancen la consigna del simultaneisme. En què es distingeixen aquests pintors del cubisme? Potser només pràcticament, al nivell de les formes que adopten? No es cansen d'explorar les circumferències, els semicercles, contràriament als cubistes, els quals tenen necessitat de la descomposició a través de superfícies angulars, de trencaments. Aquests simultaneistes, els dos Delaunay, Léger, que es llançarà a la pintura dels més extraordinaris arcs de cercles que mai hagi hagut. Léger s'apassionarà pel cinemà en funció de les seves possibilitats de simultaniesme.

El simultaneisme no és en absolut el present, la captació del present, no és en absolut l'impressionisme (l'art de l'intèrval). El simultaneisme és l'eternitat del temps, no és tracta de l'eternitat a seques, és l'eternitat en tant que eternitat del temps, el temps captat com a conjunt del temps. La immensitat, la simultaneïtat del passat i del futur en el conjunt. I quan o on són simultanis el passat i el present? Solament, únicament en el conjunt del temps. Des del moment que sortiu del conjunt del temps, ja no són simultanis. La roda de Delaunay, i la roda de Léger, és el conjunt del temps. Un tercer nom s'hi pot afegir: Messiaen. Elabora una famosa concepció que anomenarà els ritmes retrogradables. Per exemple, quan teniu dos ritmes, l'un a l'esquerra i l'altre a la dreta, els quals l'un és l'invers de l'altre, és a dir, que l'un és la retrogradació de l'altre, i al centre hi ha un ritme constant. El conjunt dels tres defineix, segons Messiaen, un ritme no retrogradable. No cal dir que els colors de Delaunay són típicament no retrogradables; la modulació dels colors. Hi ha un pintor que utiliza l'expressió "ritme no retrogradable" a propòsit de la pintura i de la modulació dels colors: Klee, en el seu diari. El mateix Messiaen dóna com a exemple els colors d'una papallona. Dóna un exemple pictòric. La triple pantalla de Gance és per tal de fer un ritme no retrogradable visual; n'és la prova el fet que ell mateix digui que tindreu a dreta i a esquerra dues figures simètriques inverses, i al centre una imatge principal. Teniu dos ritmes que són la retrogradació l'un de l'altre, a dreta i a esquerra, els dos moviments són la retrogradació l'un de l'altre, i al centre teniu la imatge principal, és a dir, principalment un ritme no retrogradable.

Què vol dir tot això? Es tracta de la recerca i la captura d'un desmesurat o d'un sublim visual. Aquest sublim visual és el conjunt del temps. És el simultaneisme, és a dir, la immensitat del futur i del passat en tant que són simultanis, i només ho són en el conjunt del temps. Què vol dir això del conjunt del temps? Us parlo de gent que ha donat a aquesta noció una consistència, fins i tot si aquesta noció no en té independentment d'ells. Un cercle de Delaunay és una resposta a "què és el conjunt del temps?"

Resumeixo, de la imatge-moviment concebuda en extensió, és a dir en quantitat de moviment, se'n deriven dues figures del temps. Aquestes figures seran anomenades figures indirectes del temps, des del moment que les induïm del moviment. A aquestes dues figures del temps jo les anomeno el primer nombre del moviment, moviment absolut, el conjunt del temps, la immensitat del futur i del passat, el simultaneisme, la grandària del moviment, la roda, el sublim matemàtic. L'altra figura indirecta del temps, jo l'anomeno la unitat de mesura del moviment, l'intèrval del moviment, el temps com a part, el present vivent. Heus aquí les dues figures del temps.

El moviment no és simplement el moviment extensiu, és a dir, el desplaçament d'un mòbil. Hi ha una altra cosa, hi ha el moviment intensiu. La intensitat és un moviment i no és , evidentment, un desplaçament en l'espai. Però, per què la intensitat és un moviment? Això ja ens aniria bé si es tractava d'una llum, funcionaria. Però, la llum no és desplaça per l'espai? Potser! Potser fins i tot si es desplaça per l'espai, no es desplaça de la mateixa manera que un cos que canvia de posició. Què seria un moviment intensiu? En què es diferenciaria d'un desplaçament de l'espai? Penso en el problema de la cuasalitat. Al nivell més general, els filòsofs, des del cristianisme (això està molt lligat als problemes de l'heretgia i a la teologia) distingien tres grans tipus de causes: la cuasa transitiva, la cuasa emanativa, la causa immanent. I es trencaven les banyes per saber quina d'aquestes causes era Déu.

(...)