Fragment 1

Una sala d’estil Segon Imperi. Damunt la xemeneia hi ha un bronze.

ESCENA PRIMERA

GARCIN i el CRIAT

GARCIN (entra i mira al seu entorn).—Ja hi som, doncs.

CRIAT. — Sí.

GARCIN.—És així...

CRIAT.—Així és.

GARCIN.—Suposo... suposo que a la llarga hom ea deu acostumar als mobles.

CRIAT.—Depèn de les persones.

GARCIN.—Totes les habitacions són iguals?

CRIAT.—Què us sembla? Acollim xinesos, hindús... íQuè voleu quc en facin, ells, d'una butaca Segon Imperi?

GARCIN.—I jo? Què voleu que en faci? No sabeu qui era jo? Bah!, no té cap importància. Al capdavall, sempre he viscut entre mobles que no m'agradaven i en situacions falses; ho trobava magnífic. ¿Què me'n dieu, d'üna situació fallsa en un menjador Lluís-Felíp?

CRIAT.—Ja veureu que en una sala Segon Imperi la cosa també resulta força interessant.

GARCIN.—Eh? Bé. Bé, bé, bé. (Mira al seu entorn.) De tota manera, mai no hauria cregut... Suposo que no ignoreu les coses que es diuen allí baix...

 CRIAT. — Sobre què?

GARCIN.—Doncs bé... (amb un gest ample i vague) sobre tot això.

CRIAT. — Com podeu creure aquestes bestieses? Es tracta de gent que mai no han posat els peus aquí. Perquè si hi haguessin estat... GARCIN. — Sí.

Riuen tots dos.

GARCIN (es torna a posar seriós tot d’una).—On són les estaques?

CRIAT. — Com? GARCIN.—Les estaques, les graellea, els embuts de cuir...

 CRIAT. — Bromegeu?

 GARCIN (el mira).—Eh? Ah, bé. No, no bromejava. (Silenci. Es passeja.) Naturalment, no hi ha miralls ni finestres. Res que sigui fràgil. (Amb una violència sobtada) I per què m’han pres elraspall de les dents?

CRIAT.- Ja està! Heus ací que recobreu ladignitat humana. És formidable.

GARCIN (colpeja el braç de la butaca amb ira).- Us prego que m’estalvieu les vostres familiaritats. Conec perfectament la meva posició, però no toleraré que vós ...

CRIAT.- ai! Ai! Perdoneu. Fe-vos càrrec que tots els clients fan les mateixes preguntes. Entren i diuen: “on són les estaques?” Us asseguro que en aquell moment no tenen gens ni mica de ganes de rentar-se les dents. Però després, quan els hem tranquilitzats, apa, et surten amb això delr aspall. Però, per l’amor de Déu, per què no reflexioneu una mica? Ben mirat, em voleu dir per què us hauríeu de rentar les dents?

Fragment 2

ESTELLE.- (els mirar tots dos, esbalaïda). – Però, ¿per què, per què ens han posat junts?

INÉS (amb un esclafit ofegat).- què diu?

ESTELLE.- Els miro tots dos i penso que hem de restar plegats ... confiava que trobaria amics meus, gent de la família...

INÉS.- Un amic excel·lent amb un forat al bell mig de la cara.

ESTELLE.- Aquest també. Ballava el tango com un professinal. Però nosaltres, nosaltres ... per què ens han reunit?

GARCIN ._ És pura casualaitat. Fiquen la gent on poden , a mesura que van arribant. (A Inés) . Per què riu?

INÉS.- Em fa gràcia la seva casualitat. ¿Tanta necessitat té de tranquilitzar-se? No hi confien res a la casaulitat.

ESTELLE.- Potser tenim amics comuns, doncs? ¿Cap de vostès no coneix els Dubois-Seymour?

INÉS.- M’estranyaria.

ESTELLE.- Reben tota mena de persones.

INÉS .- Què fan?

ESTELLE (sorpresa).- No fan res tenen un castell a Corrèze i...

INÉS .- Jo treballava a correus.

ESTELLE (retrocedeix una mica).- Ah! En aquest cas ... (Pausa) I vosté, senyor Garcin?

GARCIN.- Mai no he sortit de Rio.

ESTELLE.-  Si és així, té tota la raó: ens ha reunit la casualitat. És una casualitat que el divan de la dreta sigui de color verd i que el de l’esquerra sigui de color bordeus. Una casualitat, oi? Doncs,provin de canviar-los de lloc i ja em diran què passa. I el bronze també és una casualitat? I aquesta calor? Aquesta calor? (silenci) Els dic que ho han combinat tot. Fins als més petits detalls, amb amor. Aquesta habitació ens esperava.

ESTELLE.- Però com és possible? Tot és tan lleig, tan dur, tan cantellut ... Detestava els angles.

INÉS (arronsa les espatlles) .- ¿Què es pensa que jo vivia en un saló Segon imperi?

Silenci.

ESTELLE .- Aleshores , tot ha estat previst?

INÉS.- Tot. I a nosaltres ens han escollit.

ESTELLE . - ¿No és doncs una casualitat que vosté sigui davant meu? (Pausa) Què esperen?

INÉS.- No ho sé. Però esperen alguna cosa.

ESTELLE .- No puc suportar que algú esperi alguna cosa de mi. Tot seguit m’agafen ganes de fer el contrari.

INÉS .- Doncs bé, faci-ho! No sap ni tan sols el que volen.

ESTELLE  (pica amb els peus) .- És insuportable. I m’ha de passar alguna cosa per mitjà de vostés (Els mira). De vostés dos? Hi havia cares que de seguida em deien una cosa o altra. I les de vostés no em diuen res.

GARCIN .- (Bruscament a Inés).- I bé,  per què ens han reunit? Ara ja he dit massa: acabi, doncs.

INÉS (sorpresa) .- Però, si no sé res!

GARCIN.- Cal  saber-ho.

Fragment 3

GARCIN .- El bronze... (L’acaricia) Bé, ha arribat el moment. Aquí hi ha el bornze,el contemplo i comprenc que sóc a l’infern. Us dic que tot havia estat previst. Havien previst que m’aturaria davant aquesta xemeneia, amb la mà sobre el bronze i amb els vostres ulls clavats al meu damunt. Totes aquestes mirades que em devoren ... (Es gira bruscament) Ah! Només sou dues? Em pensava que éreu més. (Riu) De manera que l’infern és això. Mai no m’ho hauria cregut ... Us en recordeu? El sofre, el foc, les graelles... Ah, quina broma! No hi ha cap necessitat de graelles. L’infern són els altres.

Sartre, Jean-Paul,  “ A porta tancada” , dins Teatre de Sartre, Barcelona, Aymà, 1968 pàg.  71-72,  79-80,  100