(Pensar)Josep Ma Casasús i Rodó |
En l'oblit , en la dispersió es fa patent que el pensament -l'acció de pensar - és l'intent enmig del naufragi de no perdre's un mateix, d'establir una continuïtat.
Arriba un moment en el qual pensar és com nedar riu amunt -com voler retenir el que s' escola.
El pensament voldria ser el mur de contenció del que s'escola - i així arribar tot ple a la mort.
Òbviament, oblidar -oblidar coses- és terapèutic. No és el trivial, el banal, les rutines de cada dia el que cal pensar - el que cal retenir , més aviat rescatar, és el que s'escola entre les petiteses.
El pensament pres seriosament recerca el que se'ns ha escapat - per això voldria trobar , de fet, la font d'on tot raja (si és que existeix) per tenir-se.
L'oblit de quelcom que les coses ens amaguen - el pensament voldria captar el murmuri de fons de les coses , el que s'esvaeix en el besllumar.
És com assaborir una fruita, si és gustosa: per un moment semblava prometre'ns més.
Oblidar -oblidar coses- és terapèutic: les brosses fora, l'aigua serena, un viu reflexe de cristall.
El pensament hauria de ser un esguard purificador - un esguard que voldria ser pur, que voldria trobar la puresa de les coses en les coses.
El jo no existeix més que en el naufragi - és la lluita contra la tendència innata vers el naufragi i la dispersió.
Pensar, voler contenir el que mai no s'ha aribat verament a tenir.
Llambrejant les runes neix el pensament.
