1-Psicologia: el ritme en la comunicació humana
2-Plató : la comunitat racionalment ordenada i els ritmes
3-Xamanisme: comunió rítmica amb els déus
4-Antonin Artaud:ritme dissonant, ànima dislocada
 
 

 
Proposem un experiment casolà: demanen a un amic que marqui un ritme discretament amb els dits, i comencem a parlar. El nostre discurs, en un no-res, s'haurà adaptat al seu ritme.

Les paraules dansen els dits.

El cos dels éssers humans balla contínuament el compàs del seu discurs.

(Els malalts mentals, en canvi, viuen desincronitzats: cos i llenguatge a destemps, desfasats).

El qui t'escolta també es mou al ritme de les teves paraules: gestos, tics, parpelleig, respiració, moviments del cap

Fins i tot quan esteu en silenci, compartiu un subtil ritme corporal.

El nadó es mou al ritme de les paraules de la mare als tres mesos - el fetus ja s'acoblava rítmicament al cos de la mare: formaven junts la polirítmia original.

El ritme interaccional és el fonament de la comunicació. La sincronia dels cossos és la base de tota comunicació.

Plató: la comunitat racionalment ordenada i els ritmes

 

"no hi ha res més apte que el ritme i l'harmonia per introduir-se en el més ocult i profund de l'ànima "(La República, 401 d)
 

La ciutat ideal del filòsof és com una gran ànima; l'ànima de cadascú és com una ciutat en petit.

La música (lletra, melodia i ritme) és l'educació de l'ànima. I aquesta ha de ser valerosa, virtuosa, sensata, ordenada: eurítmica.
Hi ha harmonies toves, o ploraneres, o embriagadores - són un perill per a l'ànima i s'han d'expulsar de la ciutat ideal, de la comunitat racionalment ordenada.

De la mateixa manera, cada ritme afaiçona d'una manera o altra l'ànima. Cal evitar les arítmies , els ritmes que embogeixen l'ànima, els ritmes del descontrol, els ritmes desordenats, irracionals.

Els ritmes són un instrument d'infiltració i afaiçonament. Penetren en el més pregon de l'ànima. El bon governant, aplicant principis morals estrictament racionals, els ha de saber administrar adequadament.
 

Xamanisme: comunió rítmica amb els déus

 

El xaman, <<el qui sap>>, somnia i viatja cap al reialme dels déus i dels esperits. Entra en trànsit a través del ritme.

Cavalca sobre el tambor, o bé el tambor és la barca en què navega cap als déus.

Però mai no entra en trànsit sol: necessita, a més del ritme del tambor, d'una comunitat que el contempli i després l'escolti.

Els déus apareixen, existeixen i es transformen en la narració del viatge del xaman. Els éssers humans viuen en la claror oberta pel somni dels déus.

El xaman sincronitza a través de la narració els ritmes dels déus i els ritmes dels éssers humans. El ritme del seu tambor obre escletxes en el limitat cercle de l'humà.
 

Antonin Artaud: ritme dissonant, ànima dislocada

 

Hom ha especulat que el xamanisme seria l'orígen del teatre. El xaman representa el seu viatge, la recerca dels esperits o de les ànimes, davant de la comunitat. La contemplació sustenta l'èxtasis del xaman .

Antonin Artaud fou un geni del teatre que va voler injectar les forces sagrades i màgiques arcaiques en el llenguatge teatral.

"L'important és que, per mitjans segurs, la sensibilitat arribi a una percepció més profunda i més fina; aquest era l'objecte de la màgia i dels ritus, dels quals el teatre n'és un reflex."

Tradicionalment, els trastorns mentals eren el senyal del destí xamànic.

"Cada aplicació de l'electroshock m'ha submergit en un estat de terror que sempre durava hores. No podia deixar de desesperar-me en veure que s'apropava una nova aplicació, car sabia que tornaria a perdre la consciència i que durant tot un dia em veuria asfixiant-me en mig de mi mateix, sense aconseguir reconèixer-me, sabent perfectament que jo era a algun lloc, però el diable sap on, i com si fos mort.
Què lluny està tot això de la curació pel Peyote! Pel que vaig veure, el Peyote fixa la consciència i impedeix que s'extraviï , que es lliuri a impressions falses."

La iniciació xamànica passava necessàriament per la dolorosa experiència del desmembrament corporal.

"Vint-i-vuit dies d'aquella influència pesada, d'aquell cabdell de membres mal acoblats que era jo, a l'espectacle del qual em semblava assistir-hi, com al d'un immens paisatge de gel a punt de desmembrar-se."

La pràctica xamànica dóna per suposat que l'ànima no és d'una naturalesa diferent o oposada al cos, i que els déus i els esperits són avantpassats dels humans - per això hi ha comunicació i comunió.

"La creença en una materialitat fluïda de l'ànima és indispensable en l'ofici de l'actor."

El Teatre de la Crueltat d'Artaud desferma els ritmes bandejats a la ciutat racionalment ordenada: canvis bruscos, sorolls, crits, vibracions, trepidacions, dissonàncies, ritmes bombardejants Submergeix l'espectador en "una atmosfera de suggestió hipnòtica en què a l'esperit s'hi arriba per una pressió directa sobre els sentits".

El Teatre de la Crueltat suprimeix la psicologia dels personatges, i també la de l'espectador: apunta directament als sentits, ataca i pren possessió dels nervis. És acció directa sobre el cos, sense mediació del llenguatge.

"En l'estat de degeneració en què ens trobem, només per la pell es podrà tornar a fer entrar la metafísica en els esperits."

Contra el llenguatge racional i els ritmes interaccionals llança ritmes dissociatius - més que comunicació, promou trasbals.

Però, Artaud és xaman? No. L'experiència d'Artaud és la del desmembrament, la dislocació. Els ritmes dissociatius no basteixen una comunitat humana ni obren escletxes de comunió amb l'alteritat. Al desmembrament, Artaud només hi podia oposar un altre desmembrament més violent: això és Crueltat.

"El bé és sempre a la cara externa, però la cara interna és el mal, mal que serà reduït a la llarga, però en l'instant suprem en què tot el que fou es trobarà a punt de retornar al caos."