Cada cultura, en tant que sistema d'idees i creences, és una totalitat dinàmica dins de la qual es pot ordenar un sentit - es dóna el sentit. Només dins d'una totalitat ja existent quelcom pot arribar a adquirir sentit -fora de la cultura no hi ha sentit, no existeix un Sentit previ a la totalitat de relacions significadores que és la cultura. No és que les cultures ofereixin directament i definitivament un sentit, sinó més aviat que ofereixen la mesura -o mesures- que permet que s'origini un sentit. Des d'aquest punt de vista, cada cultura, una mesura, i cap mesura independent de les cultures. Argumenten els postmoderns que en no existir una 'mesura' -'metanarrativa', en diria Lyotard- transcultural o metacultural, les cultures són incommensurables. Només amb mala fe, imposant arbitràriament la pròpia mesura -uns principis culturals particulars, concrets, limitats, relatius- , podem pretendre jutgar una altra cultura, que per definició posseeix una mesura i uns principis propis -i aliens als nostres. No hi ha mesura que pugui abastar totes les cultures.
 

        Aquesta presentació de la icommensurabilitat sembla afrontar únicament l'aspecte èticointel×lectual de la qüestió: la incommensurabilitat com a conflicte entre diferents maneres d'entendre el món i la vida. Diexa de banda, doncs, la consideració d'una incommensurabilitat afectiva entre cultures. Seria el cas , per exemple, del conflicte afectiu d'un individu dividit entre dues cultures. Els afectes -alegria, tristesa, amor, odi, i tots els altres ennumerats pels moralistes- són canalitzats, distribuits, evacuats si cal, de maneres diferents en cultures diferents. Els sistemes de parentiu en molt bona part, però també la distribució dels habitatges i l'ordenacio de l'espai, les activitats productives i d'oci, en defintiva, qualsevol element que conformi la trama cultural, condicionen diversament l'aparició, pervivència, evacuació, prohibició, intensificació, etc. dels afectes. Per consegüent, és imaginable una incommensurabilitat afectiva entre cultures , origen de conflictes afectius (no necessàriament acompanyats d'un conflicte intel×lectual o ètic) dins la psiqué d'un individu vivint a cavall de dues cultures. Pot succeir que un afecte dotat de sentit, canalitzat i ordenat dins d'un complexe cultural, es trobi orfe de sentit quan és traslladat a una altre sistema d'idees i creences.
 

        Cal que quedi clar que no es tracta del conflicte del qui ha de decidir en un moment donat la fidelitat total o parcial a una de les dues cultures -en qüestions d'ordenances religioses, posem per cas- ; tampoc no es tracta del fet que hi hagi un allunyament o una desaparició dels objectes o actes que havien provocat la condensació de l'afecte -com seria el cas d'un Romeu melangiós perquè Julieta és lluny o és morta- ; ni tan sols es refereix aquesta incommensurablitat afectiva a la prohibició de l'objecte o de l'acte lligats a l'afecte en qüestió, ni a la prohibició del mateix afecte - la familia de Julieta, per exemple, prohibint la seva relació amb un Romeu de diferent tradició cultural. La incommensurabilitat afectiva manifestada en conflicte psíquic apareixeria quan un afecte generat amb sentit en el si d'una cultura es trobés fora de lloc, excentrat, centrifugat dins d'un altre sistema cultural. És a dir, aquest afecte senzillament estaria descol×locat en aquest nou plexe de relacions, no hi tindria lloc, no hi tindria sentit (i això, amb total independència de la presència o absència de l'objecte o actes vinculats a aquell afecte). L'individu es trobaria amb un afecte nascut en un sistema cultural però que no tindria cabuda en un altre sistema cultural. Podríem dir que la nova totalitat cultural no ofereix cap possibiitat d'introduir, canalitzar, evacuar aquel afecte, esdevingut, doncs, afecte sense signe reconegut, al marge del que fa sentit -un afecte unsinn, absurd, centrifugat. Una altra manera de dir-ho és que en la nova cultura no hi ha ritus per a donar una expressió alliberadora a l'afecte en qüestió.
 

        La incommensurabilitat afectiva ocasionaria conflictes que tindrien la seva arrel en afectes unsinn. Aquesta situació es podria descriure amb termes extrets del Tractatus de Wittgenstein -possiblement fruit d'una situacio existencial similar a la de la incommensurablitat afectiva-. L'afecte generat en una altra cultura no troba manera de ser contingut -vehiculat, canalitzat- en les proposicions del sistema cultural establert. L'afecte no es retroba ni en el conjunt de proposicions culturals possibles ni en el món de les coses -estructurades i presentades, al capdavall, en aquell conjunt de proposicions i signes. L'afecte no es retroba en el món de les coses perquè no es pot vehicular en cap signe ni en cap proposició del plexe cultural. Encara que sigui present l'objecte o acte condensador del sentit, no fan sentit en la nova cultura: no se'ls reconeix culturalment la possibilitat de vehicular, evacuar cap afecte -o si més no, aquell afecte. La dissonància entre l'afecte, els signes i el món de les coses fa que el primer es trobi centrifugat al marge de la cultura. (El que dins d'un sistema d'idees i creences fuig de centrar-se, de localitzar-se, d'ordenar-se, és el sense-sentit: l'inconcebible i l'increïble, el que queda en les tenebres que envolten el cercle il×luminat pel sentit). El subjecte, per tant, tampoc no es retrobarà (afectivament) en el món de les coses, serà un subjecte fora del món, mai a casa, instal×lat en el sinistre (umheimlichkeit) o en la melanconia. (Un subjecte fora dels límits del món). En definitiva, seria un Romeu enamorat de Julieta i que no pot donar sentit al seu afecte -la tragèdia és que l'afecte no té sentit, però no per això deixa d'existir.
 

       Existència insensata d'un afecte que, obviament, pot generar una neurosi de nova mena: no per repressió de les pulsions instintives inconscients (Freud), sinó per descol×locació, centrifugació d'un afecte fora del cercle del que fa sentit -l'afecte existeix i no és eliminable, però no pot ser dotat de sentit. La neurosi seria la forma excentrada d'evacuar aquest afecte absurd. Però no necessàriament l'afecte ha de degenerar en neurosi. També hi ha la possibilitat que la centrifugació llenci l'individu a l'aventura creativa de transformar o refundar - i així de retruc vigoritzar i madurar- els plexes culturals. No altra deu ser la utopia dels amants, l' anhel de fundar un mon nou -un nou Cel i una nova Terra-, de reprendre Adam i Eva, lliures de les xarxes de les velles cultures per a teixir noves xarxes que vehiculin amb fluïdessa els afectes. 
 

        La creativitat dissol la incommensurabilitat.