Resulta curiós, però estic a punt de donar la raó tant a Descartes i La Mettrie, racionalistes, com als empiristes. Per a la comprensió veritable dels filòsofs cal haver tingut una certa experiència vital, haver experimentat fets que els poguem relacionar amb les seves teories i metàfores. Tal vegada és això el que més ens molestava del Joaquim Maristany, en certa manera, i aplicant un curiós concepte pedagògic, menyspreava la nostra joventut, ens deia que no tenia gaire interès parlar amb nosaltres perquè encara no haviem fet el que ell deia "el balanç "; suposem que es devia referir a una aturada vital de què parlen els picòlegs i que es fa entre els quaranta i quaranta-cinc anys. Sospito que a la primera assignatura que vaig fer amb ell em va posar millor nota que a la majoria ja que es pensava que jo era més gran que la resta. Servidor duia barba llavors i això el feu errar. Recordo la seva cara de decepció quan després de comunicar-me la nota final va esbrinar que la meva edat era com la dels altres.

Tornem a l'inici. Fa quatre dies vaig anar d'excursió i vaig enganxar, en alguns trams, una ventada forteta. No pensava que això podia dur conseqüències. L'endemà vaig començar a notar que no trobava gust al menjar, que el gust que m'arribava era molt mès tènue i matisat que d'habitual, tenia la llengua i el paladar com adormits. Al tercer dia els simptomes continuaven i augmentaven; ara tenia mitja cara adormida. Em costava tancar l'ull dret i els llavis, en el seu cantó dret, no tenien tanta tonicitat com a l'altre cantó. Al quart dia després de l'excursió visito el metge tot atemorit pels símptomes. I m'ajuda a lligar caps: ventada forteta, inflamació del nervi que governa mitja cara, mitja paràlisi facial. La màquina s'ha espatllat parcialment i cal adobar-la.

A diferència de certes malalties en què els estats mentals acompanyen els estats físics, en aquest cas he viscut aquest fet com un fet completament extern, en què l'ànima, per dir-ho d'alguna manera, contempla completament des de fora el què li passa a la màquina biològica. Sembla que funcionin en dos plans de realitat paral.lels sense integració possible. Això seria donar la raó als racionalistes, però no hi ha hagut comprensió de la teoria mecanicista del cos fins que no hi ha hagut una experimentació concreta, això seria donar la raó als empiristes. Resten ,però,interrogants. ¿Perquè no es dóna en totes les afeccions aquesta situació de separació ? Fins a quin punt cal insistir en la separació?, i més important encara, què he entès? M'adono que estic fent servir, per expressar-me, una metàfora espaial rera l'altra.