“Aquests pintors són lletrats”, diu M. Dubosc. Afegeix: “tanmateix, la seva pintura és tot el contrari de la literatura”.
L'antinòmia que ell indica en aquests termes podria constituir ben bé la porta d'accés d'una manera autèntica a aquesta pintura – antinòmia que troba la seva “ resolució “ en un element intermediari, el qual, ben lluny de constituir un just mitjà entre la literatura i la pintura, abraça íntimament el que en elles sembla oposar-se més irreductiblement, és a dir, el pensament i la imatge. Nosaltres volem parlar de la cal·ligrafia xinesa.
“La cal·ligrafia xinesa en tant que art “, diu l'especialista Lin Yu-tang, “implica ... el culte i l'apreciació de la bellesa abstreta de la línia i de la composició ens els caràcters conjuntats de tal manera que donen la impressió d'un equilibri inestable ... En aquesta recerca de tots els tipus teòricament possibles de ritme i de formes d'estructures que apareixen al curs de la història de la cal·ligrafia xinesa, hom descobreix que pràcticament totes les formes orgàniques i tots els moviments dels éssers vius que es troben a la natura han estat incorporats i assimilats... L'artista ... s'empara de minses potes de la cigonya, de les formes saltironants del llebrer, de les potes massisses del tigre, de la crinera del lleó, de la pesada marxa de l'elefant i les teixeix en una xarxa d'un bellesa màgica.”
La cal·ligrafia xinesa – aquests “jocs de tinta”, per prendre l'expressió amb la qual M. Dubosc designa els quadres mateixos – es presenta, doncs, com una cosa eminentment moguedissa. Tot i que els signes tenen un lloc i una forma fixades damunt del paper, la multitud de “ressemblances” que contenen els dóna la vibració. Aquestes resssemblances virtuals que es troben expressades sota cada cop de pinzell formen un mirall en el qual es reflecteix el pensament en aquesta atmosfera de ressemblança o de ressonància.
De fet, aquestes ressemblances no s'exclouen entre elles; s'enreden i constitueixen un conjunt que sol·licita el pensament com la brisa el vel de gasa. El nom “hsie-yi”, pintura d'idea – que els Xinesos reserven a aquesta notació, és significatiu pel que fa això.
És de l'essència de la imatge contenir alguna cosa d'etern. Aquesta eternitat s'expressa a través de la fixesa i la estabilitat del tret, però també es pot expressar de manera més subtil, gràcies a una integració de la imatge mateixa en el que és fluid i canviant.
És d'aquesta integració que la cal·ligrafia pren tot el seu sentit. Va a la recerca de la imatge-pensament. “A la Xina”- diu M. Salles - “l'art de pintar és abans que res l'art de pensar”. I pensar, per al pintor xinès, vol dir pensar per ressemblances. D'altra banda, com que la ressemblança no se'ns apareix més que com en un llamp, com que no hi ha res més fugisser que l'aspecte d'una ressemblança, el caràcter fugisser i amarat de canvi d'aquestes pintures es confon amb la seva penetració del real. El que fixen no té altra fixesa que la dels núvols. Aquí es troba la seva veritable i enigmàtica substància, feta de canvi, com la vida.


Fragment de "Peintures chinoises à la Bibliothèque National", inclòs dins W. Benjamin, Schriften, IV,I, SuhrkampVerlag 1972, pàg. 603-604.
La col·lecció de M. Dubosc contenia obres pertanyents als períodes Ming i Ts'ing (1368-1911).