Hi ha metàfores sense símil subjacent. Metàfores en què no hi ha dos termes de comparació –dos termes que s'entenguin per si mateixos i que després es comparin sense fer explícita la comparació –. Són metàfores que creen (la comprensió d')un dels termes.
(És el cas d''interior', quan diem “el pensament interior”, o bé “el món fora del subjecte”).
Aquestes metàfores objectiven un dels termes, el fan possible - sense la metàfora seria intractable. En el camp de l'operació metaforitzant originària es juga el joc de les comparacions. Abans de qualsevol comparació ja hi ha hagut metàfora.
Obren camins - i clarianes - a la comprensiò, però , d'arrel, des del primer moment, també són ofuscament.

D'aquesta manera sembla que en el llenguatge ètic i religiós, constantment utilitzem símils. Però un símil ho ha de ser de quelcom. I si puc descriure un fet mitjançant una símil, haig de ser també capaç de descriure els fets sense la seva ajuda. En el nostre cas, tan aviat com intentem deixar a un costat el símil i enunciar directament els fets que estan al darrere d'ell, ens trobem que no n'hi ha, de fets. Així, allò que en un primer moment, va semblar un símil, es manifesta ara un mer sense sentit.
(...)
És a dir, veig ara que aquestes expressions mancades de sentit, no eren mancades perquè no haguessin trobat encara les expressions correctes, sinó que era la falta de sentit el que constituïa la seva mateixa essència. Perquè l'única cosa que jo pretenia amb elles era, precisament, anar més enllà del món, la qual cosa és el mateix que anar més enllà del llenguatge significatiu.

La grandeza de una cultura quizás se aparezca en las metáforas que ha inventado, si es que las metáforas se inventan. (...)
Esto muestra que al percibir, sea seres vivos o cosas, y al hacer alguna obra o al realizar alguna acción, el hombre no las aísla de lo demás. Entre ser y apariencia hay un juego de afinidades y de parentescos, que llega al extremo cuando una cosa vale la otra, cuando una cosa puede ser nombrada con el nombre de la otra, quedando así nombradas las dos al mismo tiempo en unidad de sentido. Cuando al nombrar a la orquídea se nombra a la mariposa, o a la inversa, se está nombrando algo que rebasa el ser y las apariencias de cada una, como sucede siempre en toda unión.
La metáfora es una forma de relación que va más allá y es más íntima, más sensorial también, que la establecida por los conceptos y sus respectivas relaciones. Es análoga a un juicio, sí, pero muy diferente. Pues que al nombrar la mariposa por la orquídea, o a la inversa, no se enuncia naturalmente el juicio "la orquídea es una mariposa", ni la mariposa tiene como cualidad propia la orquídea. No se trata, pues, en la metáfora de una identificación ni de una atribución, sino de otra forma de enlace y unidad. Porque no se trata de una relación "lógica" sino de una relación más aparente y a la vez más profunda; de una relación que llega a ser intercambiabilidad entre formas, colores, a veces hasta perfumes, y el alma oculta que los produce.
Mas la vida de la metáfora no queda ahí, en lo que inicialmente es, en lo que inicialmente se presenta. Ciertas grandes privilegiadas metáforas, como la de la luz, como la del corazón, como la del fuego, han penetrado en los más altos planos del pensamiento abstracto y allí se han instalado, podríamos decir que permanentemente, ricas de significaciones, inagotables de sentido.

Però la metàfora – el remetre's a l'absència – pot ser considerada com una excel·lència mostrant un ordre ben diferent del de la receptivitat pura. L'absència vers la qual condueix la metàfora, no seria una altra dada, sinó un encara futur o ja passat. La significació no vindria a consolar un percepció decebuda, sinó que faria sols la percepció possible.
(...)
Els mots ja no tindrien significacions aïllables, tal com apareixen en els diccionaris, i que es podrien reduir a uns continguts i unes dades qualssevol. No estarien fixats en un sentit literal. Els mots no remetrien a altres continguts que designarien, sinó, en primer lloc, lateralment, a altres mots.
(...)
En un estudi sobre les comparacions homèriques, M. Snell (que citem a partir de K. Löwith), remarca que quan, a la Il·líada, la resistència a l'atac d'una falange enemiga es compara a la resistència d'una roca a les ones que l'assalten, no es tracta pas necessàriament d'estendre a la roca, per antropomorfisme , un comportament humà, sinó d'interpretar petromòrficament la resistència humana. La resistència no és un privilegi de l'home ni de la roca, de la mateixa manera que la resplendor no caracteritza pas més autènticament un dia de maig que la cara d'una dona. La significació precedeix les dades i les il·lumina.
(...)
D'aquí que, en un moviment radicalment oposat a aquell que havia divertit Antole France, la idea de la prioritat del <<sentit figurat>>, el qual no es derivaria de la presència pura i simple de l'objecte situat davant del pensament. Els objectes esdevindrien significants a partir del llenguatge i no el llenguatge a partir dels objectes donats al pensament i que designarien els mots funcionant com a simples signes.