Art i pensament
Sessió del 19 d'abril de 2002

Després de la sessió dedicada al contrast entre les teories científiques sobre els colors (especialment les de la física i les de la psicologia) i l'opinió quotidiana que en tenim, i de la sessió dedicada a l'aprenentatge per experiència de la percepció, ens hem centrat en la qüestió de la relació entre llenguatge, pensament i realitat, a partir dels estudis antropològics, lingüístics i psicològics sobre els termes de colors a diferents llengües i cultures.

Cal dir, abans que res, que contàvem com a invitat especial amb l'antropòleg Ramon Sarró Maluquer, al qual estem molt agraïts.


En primer lloc hem presentat la hipòtesi de Whorf. Aquest enginyer químic dedicat a les assegurances contra incendis, i després estudiós de les llengües indígenes de Nord-amèrica , va arribar a la conclusió que segons la llengua que parlem , pensem d'una manera o altre, tenim una visió del món o una altra, veiem el món d'una manera o altra. Això ja ha plantejat un petit debat, car un dels assistents ha objectat que no necessàriament el pensament es limita a pensament amb llenguatge, i que dins d'una escola d'art no és difícil assumir que també hi pot haver pensament visual. Aquesta objecció és coherent amb les investigacions neurològiques sobre especialització hemisfèrica, que constaten que l'hemisferi cerebral dret és especialitzat en el pensament espacial, i l'hemisferi esquerre en el pensament seqüencial i lingüístic. D'altra banda, es donen casos d'afàsics que han perdut tot ús i comprensió del llenguatge, però que tanmateix treuen altes puntuacions en els test d'intel·ligència no lingüístics.

També ha aparegut el cas dels bilingües. Si ho són des d'infants, viuen en dos móns diferents? El que han constatat les investigacions és que hi ha petites diferencies pel que fa les connotacions associades a la mateixa paraula en un idioma i en una altre. Així, no “sona” igual ni sembla ben bé el mateix ocell “urraca” que “garsa” (cadascú pot buscar l'exemple que sigui personalment adient, doncs entrem en l'àmbit de les diferències personals).

Tot seguit hem presentat la qüestió dels termes de color en les diferents llengües. Així, els Dani només tenen dos termes bàsics, per a “clar” i “fosc”, i certes llengües africanes només en tenen tres, i a Europa el violeta, el rosa i altres colors són innovacions relativament recents. Posteriorment es va fer una observació molt adient a la llista d'exemples, i és que presenta les llengües no europees com a estàtiques, tancades , inflexibles, i l'única llengua que apareix havent sofert una evolució és l'europea, la qual cosa denota un etnocentrisme distorsionador. Com si els Dani no poguessin transformar la seva llengua introduint nous termes de color!

En tot cas, el fet que la llengua que hom parli només tingui dos termes de color, implica un visió del món diferent? Segons Whorf, sí, i així ho havia aplicat ell a altres qüestions com la concepció del temps (vegeu els materials).

Les investigacions de Kay i Berlin són les que més han aprofundit en el tema, i en elles ens hem basat. Així hem presentat els trets dels que han de ser considerats termes bàsics de colors, el mètode de treball dels antropòlegs , així com dos esquemes que resumeixen algunes conclusions de les seves investigacions amb llengües d'arreu del món (vegeu els materials). Pel que fa als criteris per a designar unes paraules com a termes bàsics de color, s'ha comentat que el fet que deixin de banda els termes de color associats a objectes (com el terme català “taronja”) potser no és del tot justificable.

Al primer esquema hi pareix l'orde d'aparició dels termes de color. Si una llengua té dos termes, són “blanc” i “negre”, si en té tres s'hi afegeix el vermell, si quatre, el verd o el groc, etc. En el cas dels Baga, l'ètnia de Guinea Conakry estudiada pel nostre convidat d'honor, Ramon Sarró Maluquer, s'acompleix la norma de l'esquema: tenen “blanc”, “negre”, “vermell” i “groc”. Però el groc està lingüísticament associat al fruit d'una planta ..., i la paraula “negre” ho està a “nit” i a “forat”. A més a més, si bé a l'hora de denominar un exemple de “groc”, coincideixen amb el que nosaltres catalans en diem groc, el fruit aquell no ens sembla típicament groc! Hem preguntat a l'antropòleg si el vermell s'associa a la sang – com en alguns rituals estudiats per V.Turner a La selva dels símbols - , però no. Acabada ja la sessió, comentava Ramon Sarró que és potser en bona part per convenció que associem la sang al vermell, perquè també ho podríem fer al negre...

(Aquí hem aprofitat per abordar un tema de l'anterior sessió, aprofitant que Ramon Sarró és una font de primera mà: la necessitat d'un aprenentatge per reconèixer les imatges estàtiques planes, com ara una fotografia. Va explicar que els Baga, si no havien rebut un entrenament previ, no sabien reconèixer en les fotografies els animals que sabien distingir a la perfecció en la realitat, fins i tot els caçadors més experts. Què hi falta, a la fotografia? El moviment, una postura peculiar, potser una mirada distingeix una espècie de micos d'una altra. Va explicar també una divertida anècdota sobre una fotografia de rinoceront, l'únic animal que un Baga va creure reconèixer, quan de fet no n'hi ha cap al Bagatai).

En tot cas, el fet que l'aparició de termes de color segueixi un ordre determinat, tal com s'ha demostrat empíricament, sembla que, en lloc de servir per demostrar que el llenguatge modela la visió del món, fa pensar que el llenguatge es deixa modelar per uns condicionants no lingüístics, potser fisiològics o psicològics.

També hem esmentat les investigacions d'Elisabeth Rorsch amb els Dani, la llengua dels quals només té dos termes per a dividir l'espectre de colors. Va constatar que aprenien més ràpidament a distingir els colors que coincidien amb els termes bàsics usat pels nord-americans, i que els costava distingir els termes que sovint són difícils també per a la majoria de nord-americans. Per tant, les seves conclusions semblen anar més aviat contra la hipòtesi de Whorf. La manca de termes no comporta una radical mancança en l'acció ni en la visió del món.

El segon esquema resumeix unes altres investigacions de Kay-Berlin, en aquest cas sobre les combinacions de termes de color que podem trobar (per exemple, blau-verdós). Així, només podem trobar combinacions a partir dels colors que estiguin l'un al costat de l'altre en l'esquema, o bé tres colors o més comunicats per una ratlla sense trencar la continuïtat (per exemple, groc-verd-blau), amb un límit infranquejable, la línia discontinua. Un lloc central l'ocupa el groc, encerclat. I per què?

Això ens ha fet passar a la teoria més especulativa, la de J. Wagensberg. En el text de Schrödinger (vegeu materials), ja usat en anteriors sessions, es remarca que el groc és la banda de l'espectre electromagnètic en què la radiació solar és més forta. Això donaria suport a la hipòtesi de J.Wagensberg que relaciona la importància que totes les cultures donen a l'or (groc) amb la importància vital del sol i la llum , i exposa arriscades etimologies per relacionar la paraula “or” amb l'”ad-or-ació” als déus, etc. Potser és perquè el groc representa un màxim real de radiació solar, que ocupa aquell lloc central en l'esquema de Kay- Berlin.

Això ens ha portat a discutir, amb diferents parers, si dibuixem el sol groc perquè ens ho han ensenyat, o bé perquè realment hi ha moments en què el sol – no quan es pon o quan surt, ni quan és totalment enlluernador - se'ns apareix realment groc.

Acabada ja la sessió, Ramon Sarró ha recordat unes suggestives referències al groc en Cioran i en Rubén Dario.