I és que Husserl veu en la consciència un fet irreductible que cap imatge física no pot concedir. Si no fos, potser, la imatge ràida i obscura de l’esclat. Conèixer és  “esclatar devers”, arrencar-se de l’humida intimitat gàstrica peresquitllar-se, cap allà, a l’altra banda d’un mateix, devers allò que no és un mateix,cap allà, prop de l’arbre i no obstant fora d’ell, car ell se m’escapa i em rebutja i jo no puc perdre’m en ell, de la mateixa manera que ell no es pot diluir en mi: fora d’ell, fora de mi. ¿No és cert que reconeixeu en aquesta descripció les vostres exigències i els vostres pressentiments? Ho sabíeu ben bé que l’arbre no era vosaltres, que no elpodíeu fer entrar en els vostrees estómacs foscos i que el coneixement no podia ser comparat , sense mala fe, a una possessió. Al mateix temps la consciència s’ha purificat, ha esdevingut clara com un gran vent, no queda res en ella, escepte un moviment per fugir d’ella mateixa, un relliscar cap a fora; si, cosa imposssible, entressiu “dins” d’una consciència, us trabaríeu pres en un torb i foragitat, prop de l’arbre, al bell mig de la pols,car la consciència no és pas “dins”, no és més que el defora d’ella mateixa, i és aquesta fuita absoluta, aquest refús de ser substància que la constitueix com una consciència. Imagineu ara una successió encadenada d’esclats que ens arrenquen de nosaltres mateixos, que no permeten tan sols a un “nosaltres-mateixos” el dret de formar-se darrera d’ells, que, al contrari, ens emppenyen més enllà d’ells, cap a la pols seca del món, sobre la terra aspra, entre les coses; imagineu que hem estat llençats, deseixits per la nostra pròpia naturalesa en un món indiferent, hostil i rebec; tindreu el sentit profund de la descoberta que Husserl expressa amb aquesta famosa frase: “Tota consciència és consciència d’alguna cosa”.

(...)

I vet aquí  que ens deslliurem de Proust. Ens deslliurem al mateix temps de la “vida interior”: seria endebades que buscaríem , com Amiel, com una criatura que s’abraça a si mateixa, les carícies, els agombolaments de la nostra intimitat, perquè, fet i fet, tot és a fora, tot, fins i tot, nosaltres mateixos: som a fora, en el món, entre els altres. Ja no és, en ves a saber quin refugi, que ens descobrirem: és pel camí ral, per la ciutat, entre la gentada, cosa entre les coses, home entre els homes.

Sartre, Jean-Paul,  “Una idea fonamental de la fenomenologia de Husserl: la intencionalitat”, dins Fenomenologia i existencialisme, Barcelona , Editorial Laia, 1982