He parlat de cases? Per ésser més exacte, eren cases que ja no hi eren. Cases que havien estat del tot enderrocades. El que allí hi havia eren les altres cases, les que havien flanquejat les cases que ja no hi eren, cases altes, de veïns. Pel que semblava, eren cases que amenaçaven ruïna d’ençà que les havien deixat aïllades, perquè tota una armadura de llargues bigues enquitranades, parades de través, apuntalava la casa entre el terra ple de runes i les parets despullades. No sé si he dit que em refereixo a aquestes parets nues. Que no eren, per dir-ho així, les primeres parets de les cases plantades (com es podria suposar), sinó les darreres parets de les cases abatudes. Es veia l'interior d’aquestes últimes. Apareixien, als diferents nivells dels pisos, parets d’habitacions on encara es veia l’empaperat enganxat; a sota i a dalt, l’arrencada del sòl i del sostre. Al costat d’aquests murs encara era visible, tot al llarg de la paret, un espai blanc, tot embrutat, del que emergien, a flor de mur, fent corbes espirals, com un cuc, en un regirament d’allò més repugnant que feia pensar en els budells a l’hora de la digestió, els tubs rovellats de les comunes. Del camí que havien seguit els conductes del gas per a la llum, n’havien quedat traces grises i polsoses a l’arrencada del sostre que es vinclaven aquí i allà, del tot inesperadament, i corrien, penetrants, per la paret de colors i es ficaven per un forat negre i indiscret que s’obria. Però allò més remarcable eren les mateixes parets. La vida rebel d’aquestes habitacions no s’havia deixat vèncer per res. Encara era allà, aquella vida s’agafava als claus que havien quedat a les parets, es recolzava en el pam de sòl que encara era dret, s’havia arraulit sota l’arrencada dels racons, on encara es trobava una mica d’intimitat. També se’n trobava, com es podia veure, en els colors, que la intimitat havia transformat any rara any: el blau en verd de florit, el verd en gris, i el groc en un blanc revell, fatigat i ranci. Però la intimitat també es trobava en els espais més inalterats que s’havien conservat darrera els miralls, els quadres i els armaris, car n’havia marcat i repassat els marges; i també havia romàs amb pols i teranyines, en aquells indrets amagats que ara quedaven al descobert. Era encara en tots els senyals que havien escorxat la paret, en les bòfegues humides al marge inferior de l’empaperat; tremolava en els esquinçalls, i fins suava per les taques de brutícia que havien aparegut molt de temps enrere. I d’aquestes parets que havien estat blaves, verdes i grogues, emmarcades per les motllures de les parets mitjaneres enderrocades, aflorava l’hàlit d’aquesta vida, l’hàlit tenaç, feixuc i resclosit que cap vent no havia aconseguit d’escampar. Allà eren els migdies i les malalties i tots els respirs exhalats i la fumera d’anys i la suor que brolla a les aixelles i fa els vestits feixucs, i l’alè fat de les boques i l’olor ranci dels peus fermentats. Allà era l’agror de l’orina i la cremor del sutge i el baf gris de les patates i la fortor feixuga i relliscosa del llard revell. L’olor melosa i dilatada dels nadons desatesos era allà, i l’olor de por dels nens que van a l’escola, i la bovor dels llits dels minyons que es fan homes. I s’hi havien afegit moltes flaires, que venien de sota, de l’abisme del carrer, que s’evaporava; i altres flaires traspuaven des de dalt amb la pluja, que no cau pura sobre les ciutats. I força cosa hi havien aportat els vents casolans, febles i ensinistrats, que no es mouen d’un mateix carrer; i allí hi havia encara moltes coses de fonts desconegudes. Ja us he dit, oi?, que havien abatut totes les parets fora d’una? Doncs és d’aquesta paret que estic parlant. Us pensareu que vaig passar una bona estona allà al davant, però us puc jurar que vaig arrencar a córrer tan bon punt vaig reconèixer aquella paret. Perquè això és el terrible: que la vaig reconèixer. Aquí tot ho reconeix-ho, i és per això que tot se’m fica a dintre d’una revolada: dins meu. tot se sent a casa.

Rilke, Rainer Rilke, Els quaderns de Malte Laurids Bridge, Barcelona, Edicions Proa, 1981, pàg. 55-56