Un matí que en Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Jeia de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, aixecant una mica el cap, podia veure’s un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades, damunt el qual amb penes i treballs s’aguantava el cobrellit, a punt d’acabar de lliscar fins a terra. Les seves múltiples potes, llastimosament primes en comparació amb les seves proporcions, s’agitaven desvalgudes davant els seus ulls.

«Què m’ha passat?», va pensar. No era un somni. La cambra, una cambra normal d’ésser humà, encara que un pèl petita, conservava el seu aspecte de sempre entre les quatre parets familiars. Damunt la taula, on hi havia escampada una col·lecció de mostres de teles desplegades (en Samsa era viatjant), penjava una fotografia que no feia gaire havia retallat d’una revista il·lustrada i havia col·locat dins un bonic marc daurat. Representava una dona amb un barret de pell i un boà, asseguda tota ereta i aixecant vers l’espectador un gruixut maneguí de pells en què desapareixia tot l’avantbraç.

(...)

 Malauradament aquesta fugida de l’apoderat semblà destarotar el pare, que fins aleshores havia romàs relativament tranquil i serè, perquè en comptes de córrer darrere l’apoderat o, si més no, de no obstaculitzar en Gregor en la seva persecució, agafà amb la mà dreta el bastó de l’apoderat, que el bon home s’havia descuidat—amb el barret i l’abric—en una cadira, arreplegà amb l’esquerra un gros diari de la taula i, agitant bastó i diari i picant de peus a terra, féu recular en Gregor a la seva cambra. No serviren de res els precs d’en Gregor, els quals, d’altra banda, tampoc no entenia ningú; per més que girés el cap amb gest submís, el pare continuava picant de peus cada vegada amb més força. A l’altra punta de la cambra, la mare, malgrat el fred, havia obert una finestra de bat a bat i, abocada enfora, s’agafava la cara amb les mans. Entre el carrer i l’escala es formà un fort corrent d’aire, les cortines de la finestra voleiaren, els diaris de la taula remorejaren, alguns fulls volaren per terra. El pare continuava encalçant en Gregor sense pietat, proferint crits sibilants com un salvatge.

I en Gregor, que encara no tenia pràctica a caminar a recules, avançava molt lentament. Si s’hagués pogut tombar, en un moment hauria estat dins la cambra, però tenia por de despacientar el seu pare amb un moviment tan llarg i en tot moment l’amenaçava un cop mortal a l’esquena o al cap del bastó que el pare tenia a la mà. En darrer terme, però, en Gregor no tingué més remei que provar-ho, perquè s’adonà, esgarrifat, que, caminant a recules, ni tan sols aconseguia de mantenir la direcció i, així, llançant ininterrompudament mirades de reüll esporuguides al seu pare, començà a tombar-se tan de pressa com podia, però en realitat molt lentament. Potser el pare es va adonar de la bona voluntat del fill, perquè, en comptes de destorbar-lo en l’operació de tombar-se, l’ajudà de lluny, guiant-lo ara i adés amb la punta del bastó. Si almenys no hi hagués hagut aquell xiulet insuportable del pare! L’exasperava. Gairebé ja s’havia tombat del tot quan, sentint aquell xiulet, s’equivocà i tornà una mica enrere. Quan finalment, però, reeixí d’arribar amb el cap davant la porta, resultà que el seu cos era massa ample per poder-hi passar sense dificultats. Al pare, desficiós com estava, no se li acudí ni remotament d’obrir l’altra fulla de la porta per deixar prou pas a en Gregor. La seva única dèria era que en Gregor entrés a la seva cambra tan de pressa com fos possible. Tampoc no hauria consentit els preparatius necessaris perquè en Gregor pogués posar-se dret i, potser d’aquesta manera, passar per la porta. Ans més aviat l’acuitava a avançar amb gran clamor i estrèpit com si no hi hagués cap obstacle, ja que allò que en Gregor sentia darrere seu no semblava la veu d’un sol pare; veritablement la cosa no era per riure i en Gregor, mal que mal, es llançà contra la porta. Se li aixecà un costat del cos i en Gregor restà inclinat en el buit de la porta; es pelà un dels flancs amb el fregadís, a la porta blanca es veien unes fastigoses taques fosques; havia quedat immobilitzat i tot sol no hauria pogut tornar a bellugar-se; les potes d’un costat li ballaven tremoloses en el buit, les de l’altre eren dolorosament xafades contra el terra. Aleshores el pare, de darrere estant, li etzibà un cop realment salvador i ell, sagnant abundosament, entrà volant cambra enllà.

(...)

El llum del menjador no es va apagar fins ben entrada la nit i era fàcil d’endevinar que els pares i la germana havien vetllat fins aleshores, perquè se’ls podia sentir tots tres allunyant-se de puntetes. Era clar que fins a l’endemà al matí ningú no l’aniria a veure, per tant tenia molt de temps per reflexionar sense destorbs sobre la manera com organitzar la seva nova existència. Però aquella estança alta i espaiosa, en la qual es veia obligat a romandre estirat a terra, l’esfereïa sense que pogués explicar-se el motiu, car havia estat la seva cambra durant cinc anys... I amb un moviment mig inconscient, no mancat d’un cert sentiment de vergonya, es tombà i corregué a ficar-se sota el sofà, on, malgrat que l’esquena li quedava una mica premsada i no podia aixecar el cap, se sentí immediatament a gust i tan sols es planyia que el seu cos fos massa ample per acollir-lo del tot sota el sofà.

Kafka, Franz, “La metamorfosi”, dins Narracions, Barcelona, quaderns Crema,  2000