Art i pensament
Sessió del 6 de març de 2002
La sessió de presentació, a part de recordar la dinàmica i els nodes, ha partit del text Sobre ritme de Jordi Badiella, publicat al Quadern Tai 4. Aquest text repassa de forma humorística els diversos corrents de crítica literària: s'imagina com veurien el bar i el seu entorn, en què es fixarien, un lector “tradicional”, un de “marxista”, una de “feminista”, un “psicoanalista”...
Nosaltres hem intentat aplicar-ho a algun altre objecte, més concretament , a un armari (tot aprofitant l'avinentesa del TAI 7). Algunes de les idees que han sorgit han estat:
- el crític psicoanalista freudià el prendria com a símbol oníric; l'armari simbolitzaria alguna repressió de l'instint sexual, des del moment que seria identificable com una dona o el cos de la dona
- això ens ha portat a la possible interpretació jungiana; l'armari podria remetre's a un arquetipus similar al de la caverna, o bé caldria investigar què significa des del punt d'aquesta escola el quadrat
- el marxista ressaltaria el fet que l'armari és burgès i serveix per emmagatzemar els productes de consum que fabrica el proletariat, productes dels quals aquest proletariat no gaudeix; seria un símbol, doncs, de la injustícia de la propietat privada
- des del punt de vista de l'estilística, l'interès es centraria en la petjada de l'artesà en l'elaboració de l'armari; el crític hauria de saber detectar aquest “manera de fer” original d'un determinat artesà, per tal d'identificar-hi la manifestació, l'expressió de determinada personalitat
- què fa que un armari sigui un armari? quina és l'essència dels armaris? Aquestes podrien ser les preguntes del New Criticism; potser es plantejaria quan un armari és artístic i quan no ho és, a partir dels seus constituents formals i materials
- l'estructuralisme es preocuparia per les oposicions binàries que fan possible l'armari: porta tancada/oberta, porta/interior, porta/exterior; per sobre de tot, l'oposició ordre/caos
- la crítica feminista, en canvi , hi veuria, d'una banda, el símbol de la dominació patriarcal, la submissió del col·lectiu femení confinat a l'interior de la casa; d'altra banda, però, també podria ressaltar els elements subversius inclosos en l'ordenació de l'armari
Hi ha altres possibilitats no contemplades per falta de temps. Una seria la del deconstruccionista. Probablement, sense tocar materialment l'armari, ens el desmuntaria: senzillament remarcant que les coses dins de l'armari també estan desordenades, que sempre hi ha aquella peça que no sabem on col·locar i va a parar a dins trencant les normes que ens havíem imposat a l'hora d'ordenar, i que no trobem el que busquem perquè està massa ben guardat dins de l'armari. Si li contestéssim que a partir d'aquell moment, doncs, prescindirem dels armaris, ens contestarà que tant hi fa: si ho deixem tot desordenat, també ho trobem i per tant en el fons també ho hem ordenat (amb un ordre que també és desordre).
Altres possibilitats no contemplades són l'estètica de la recepció o els crítics preocupats per l'activitat del lector (el qual omple amb la seva imaginació els espais buits deixats per l'artista). Aquests corrents es fixarien en com l'usuari situa l'armari, en parla, i sobretot, com l'omple amb les seves pertinences personals.
I tot això, dit molt caricaturescament i amb to d'humor, per quina raó ho he presentat?
Primer, perquè el conte del Badiella està molt bé.
En segon lloc, per conèixer-nos.
En tercer lloc, perquè ens adonem que sobre un mateix objecte es poden dir coses molt i molt diferents, depenent dels pressupòsits de què partim. Tot i això, sembla que aquell objecte encara estigui allí demanant una explicació o una acció per part nostra. Si això passa amb un objecte com l'armari,
què pot passar amb una obra d'art?
Potser que comencen per aquí el proper dia.
(També voldria fer una referència curta però més precisa al sistema de la moda segons Barthes, perquè l'he esmentat en algun moment de la sessió sense aprofundir-hi).