Art i pensament
Sessió del 13 de març de 2002

Avui hem mirat d'aplicar la mateixa estratègia de l'anterior sessió a un objecte més complex i interessant que un armari: una obra d'art, més concretament el poema de Rilke Tors arcaic d'Apol·ló , en traducció de Carles Riba, poema que tracta d'una peça escultòrica.

La intenció de centrar-nos en aquest poema és doble:
  1. em serveix com una mena de presentació molt peculiar del curs, especialment de les meves preferències i del territori en què m'agrada moure'm; podria ser, aquest poema, la divisa del curs
  2. així també continuo insistint en el fet “que sobre un mateix objecte es poden dir coses molt i molt diferents, depenent dels pressupòsits de què partim. Tot i això, sembla que aquell objecte encara estigui allí demanant una explicació o una acció per part nostra.”

Les perspectives triades han estat (cal observar que aquestes interpretacions no deixen de ser una caricatura):

  1. La crítica literària historicista i/o filològica més tradicional. Aquesta tendència llegiria el poema des de les dades biogràfiques de l'autor i en reconstruiria el sentit a partir del que el mateix autor n'hagi dit, i de les circumstàncies anecdòtiques. Per exemple, es tractaria de descobrir en quina escultura concreta es basà el poema. Filològicament se'n destacarien els elements que comparteix amb la tradició literària : forma de sonet, una obra d'art de la civilització considerada fundacional de la idea d'Europa com a motiu temàtic, etc. Caldria situar-lo en la cronologia de les obres de l'autor.
Algunes de les intervencions han apuntat que aquest enfocament té la virtut d'interessar-nos, a partir de les dades biogràfiques, en l'obra de l'autor, de fer-nos-la atractiva. Seria una via d'entrada.
  1. Les aproximacions formalista (rusa), estructuralista (a partir de la poètica estructuralista de J. Culler), i New Cristicism. En aquest cas es deixaria de banda l'autor i les circumstàncies històriques, per centrar-se exclusivament en el text. Es podria intentar respondre a la qüestió de què fa d'aquest text una obra d'art, un poema: sintaxi i lèxic 'anormals', disposició tipogràfica en versets, amb molt espai en blanc al voltant, importància del ritme i de la rima ... tot un seguit d'elements que predisposen el lector a enfrontar-se al text d'una manera diferent a com ho faria davant un fulletó d'una gran superfície comercial, amb predisposició a trobar-hi un altre sentit, a no retrocedir davant afirmacions fora del sentit comú com “el cap / on florien les pupil·les”. El New Criticism també insistiria en llegir atentament el poema , prescindint de dades externes, històriques, biogràfiques, ... El poema és un objecte autònom, i en ell cal descobrir els mecanismes literaris que fan que tingui un sentit. El New Criticism se centrà especialment en la metàfora. En el text de Rilke, doncs, tindrien un bon material, des del moment que totes les metàfores, comparacions i qualificatius estan perfectament lligats: fulgurar, canelobre, brillar, mirada, enlluernar, transparent, llambrejar, esclat d'estrella, ... A partir d'aquest coherent flux de metàfores circula el sentit del poema, sentit que en darrer terme només és expressable en les paraules del poema, intraduïble de fet a altres paraules.
  2. Finalment, hem assajat una interpretació psicoanalítica , dins de l'ortodòxia freudiana. Cal remetre's a una de les instàncies de la segona atòpica (el Super-Jo), i el complex de castració. L'imperatiu final, “Has de canviar de vida”, deixat anar com si l'emetés el tors, seria emès en el fons pel Super-jo, en tant que aquest conté de totes les normes i prohibicions interioritzades, així com el tirànic Ideal de Jo. La imatge del vers “i no llambrejaria com la pell d'un animal de presa” recolzaria aquesta hipòtesi: el Super_jo sempre està a l'aguait. I per què el tors és mutilat, sense membres, però també sense cap i, detall important, sense sexe? Faria referència al complex d'Edip: el nen que desitja la mare, i per això odia i tem el seu rival, el Pare. El nen, segons la psicoanàlisi, es crea la fantasia que el Pare el pot castrar. En el tors mutilat, doncs, hi apareixeria alhora l'angoixa de l'amenaça de la castració (negra fantasia de l'infant) i l'imperatiu moral del Super-Jo. Recordem que el temor de l'infant a ser castrat pel pare l'impulsa a acceptar finalment la llei del Pare, renunciant al desig de posseir la mare. Aquesta acceptació de l'autoritat del Pare és el fonament del Super-Jo. El nostre psicoanalista, convertit en crític literari, podria recolzar la seva interpretació en les problemàtiques relacions que tingué Rilke amb el seu pare i la seva mare, i recolliria dades sobre la seva infantesa. També usaria del seu peculiar comportament amb les dones. . Les crisis espirituals profundes que patí Rilke es llegirien com a manifestacions (neuròtiques) de tensions psicològiques profundes. (El que no tindria en compte el psicoanalista és que també podríem fer una lectura inversa: rellegir – i criticar - la psicoanàlisi des dels suggeriments de la lectura de l'obra de Rilke).



En el diàleg encetat hi han aparegut idees suggerents per part dels participants.

Per exemple, el fet que el tors sigui “arcaic” indica que la frase final, “Has de canviar de vida”, apunta a la recuperació de quelcom primigeni, d'un substrat originari del qual ens hem allunyat massa, i en aquest sentit, i encara dins de l'esquema de la tòpica freudiana, hi hauria una vindicació positiva del que en Freud queda relegat com a salvatge, tenebrós, en l'Allò.

També s'ha discutit si la frase final podria ser considerada una interpel·lació a aprofitar la vida, el temps, car el tors podria ser una al·legoria del pas destructor del temps. Tanmateix, en el text no hi ha referències al desgast del temps, i més aviat sembla que des de l'arcaic, com un llampec, trencant un instant el flux temporal, es manifesta, com un oracle, en la pedra, una veritat.

Aquella peça escultòrica present manifestaria , en la seva fragmentació, tot d'àmbits ocults (Allò?, Super-Jo?, altres àmbits innombrables?). Seria la part manifesta i present , com el Jo, però que se sustenta o s'origina en el que és absent. (Certament, havia dit en un altre poema Rilke:

Du Dunkelheit,
Aus der ich stamme,
Ich liebe dich mehr als die Flamme, ...

Tu Obscuritat ,
De la qual provinc,
T'estimo més que a la flama,...)

En tot cas, des del començament de la sessió el “Has de canviar de vida” ha centrat les intervencions. D'una banda, contrasta fortament, temàticament i formalment, amb el transcurs de la resta de poema. D'altra banda, a causa de la seva inconcreció: deixa totalment oberta la direcció, el sentit del canvi. És una afirmació contundent, però alhora ho deixa tot obert. El poema no és un manual d'instruccions, apunta a quelcom que difícilment es deixa dir o ens empeny a rumiar el propi camí. Per això és una obra d'art i no una cançó de moda. Les cançons de moda (“Vamos a la playa, oh! oh! oh!”) no creen diàlegs fecunds, amb opinions divergents (divergents, sí, però parteixen d'un mateix punt, com si les diferents opinions intentessin explorar tot l'espai obert pel poema al seu voltant, així com la pedra llançada a l'estanc crea cercles concèntrics en direccions també divergents).

Diria , a mode de conclusió:

  1. els pressupòsits teòrics d'entrada marquen la lectura del poema
  2. aquelles (caricatures d') interpretacions no s'han deixat qüestionar plenament pel poema
  3. el poema, en certa manera, encara no ha estat ni tocat: queda la impressió que cap interpretació ha fet diana

Aquest poema, rellegit, encara està allí demanant una explicació o una acció per part nostra. (O senzillament encara una nova lectura).

El proper dia abordarem altres lectures que s'han deixat interpel·lar més obertament, sense projectar-hi esquemes previs. Han intentat donar resposta al repte de la mirada del tors, de la mirada interpel·ladora del poema.

Apèndix

Altres interpretacions que no s'han tractat a la sessió: la marxista i la deconstructivista. La primera, en la seva vessant més simple, podria veure-hi:
  1. la decadència de la burgesia (un tors grec, però fragmentat)
  2. el reconeixement de la necessitat d'una canvi, però sense concretar-ho en un sentit materialista i revolucionari
  3. finalment, una concepció elitista i aristocràtica destinada a desaparèixer.

El deconstructivista, podria tibar també del fil de la vaguetat del “Has de canviar de vida”. Si el “missatge” del poema es concreta en l'afirmació final, resulta que el sentit essencial no és dit; és, per tant, ajornat, diferit. Tot el camp semàntic de la brillantor, la llum i la transparència seria vehiculació del contrari: l'Obscuritat (recordem l'inici d'aquell altre poema :”Du Dunkelheit,...). En el tors (en el poema) ha brillat un instant una aparença de sentit. Però aquest no es pot fixar definitivament, llisca enllà. Totes les altres interpretacions (historicista, psicoanalista, marxista, etc) només intenten conjurar l'inevitable diferiment del sentit: són estratègies per mirar de fixar-lo en les circumstàncies vitals i històriques, o bé en l'estructuració formal de les metàfores, o bé en els conceptes pseudomítics de la psicoanàlisi. I per què necessitem pensar que el poema es refereix a un tors real, existent en algun museu? Per alliberar-nos de la inquietud del diferiment del sentit: si no podem concretar gaire la direcció del “Has de canviar de vida”, com a mínim agafem-nos al que sembla més concret, el tors. Estratègia també de mala fe: el tors només és (diferit) en el poema (de sentit diferit).